Benvolgut Sr. Huyssen,

M´adreço a vostè per agrair-li la gran ajuda que han suposat per a mi les idees i teories exposades al seu assaig “La cultura de masas de la mujer: lo otro del modernsimo”, per ser capaç d´analitzar de millor manera l´obra de Santiago Rusiñol “Els Jocs Florals de CanProsa”. M´he assabentat que vostè ja en té constància d´aquesta obra, i que fins i tot l´ha llegit; així doncs, si em permet, m´agradaria compartir algunes reflexions i conclusions que he extret de l´obra del pintor i escriptor barceloní, tot relacionant-les amb el seu assaig.

Tal com vostè esmenta, el moviment modernista associà l´art femení i la feminitat literària a la cultura popular, trivial, i de retruc, a la dona com a perill polític estès a les masses. Hi ressalta, també, la dicotomia en un dels textos inaugurals del Modernisme, Madame Bovary de Flaubert. D’una banda, la fantasiosa burgesa Emma Bovary com a lectora empedreïda de literatura romàntica, i Flaubert, pare de la novel·la moderna realista, creada entorn de la seva protagonista i (cito literalment de les seves paraules) “el repudio intransigente de lo que Emma Bovary adoraba leer”. Creu com jo que a l´obra de Santiago Rusiñol també es posa de relleu aquesta dicotomia?

Queda palès, des del meu parer, senyor Huyssen, que la Maria a la presentació dels personatges de l´obra recorda ja d´entrada Madame Bovary: “Divuit anys. Promesa d´en Ramon. Bona noia, però que fa massa cas dels versos”. D´altra banda, també, la senyora Floresta, poetessa de versos tristos: “Jo les escric totes les penes. En porto llibreta.”, es menysté a sí mateixa i alhora enalteix els versos del gènere masculí: “Per això m´agraden tant vostès; és a dir els versos de vostès”, i porta aquesta fantasia a l´extrem: “(…) jo no visc amb els homes vius (…) jo visc d´ideal”.

El triangle amorós que formen el senyoret de poble Tonet, i l´expoeta desencisat, Ramon, amb la Maria, i el fet que el primer s´endugués el premi i escollís la presumida Júlia com a reina, mostren la victòria de la poesia postissa i de la dona més artificiosa. Guanya envers la poesia de paraules boniques i que tant enyora i reivindica en Ramon, però de la qual també en sap el perill: “Això és la poesia; però es té d´anar molt en compte amb els poetes que n´abusen. Amb el cor no s´hi juga a rodolins”. La fugida d´en Ramon i la Maria a la natura em remet simbòlicament a la fugida dels versos i la dona pura que no tenen cabuda en aquell món misogin nietzscheà que vostè assenyala. Què en pensa?.
Crec que és digne d´esment, senyor Huyssen, el joc contradictori de Rusiñol amb el poeta Joan Dolcet, el qual amb la seva veu femellenca diu: “(…) l´art ha de ser mascle (…) de batzegada i empenta”, i el poeta August Coca amb la seva veu viril li contraria: “No m´agraden les empentes. Jo estic per l´art suau, reposat i verge”. Tanmateix, els dos són premiats.

Arran de la seva tesi, senyor Huyssen, interpreto que la revolta final de les masses després dels continus desvergonyiments a l´acte de “ Els Jocs Florals de Canprosa”, és una forma que té Rusiñol de fer sorna de la ¨anticultura de masses” que incita a l´hecatombe. Hecatombe que teòricament hauria d´haver estat provocada per l´amenaçadora i desestabilitzadora cultura de masses femenina, de fulletó, sentimentaloide i fora del control de la naturalesa.

M´acomiado cordialment tot esperant la seva resposta,

Quim Codinach i Teixidó
Callús, 17 d´octubre de 2022

BIBLIOGRAFIA

Huyssen, Andreas (1986): “La cultura de masas como mujer: Lo otro del modernismo», Después de la gran división: Modernismo, cultura de masas, posmodernismo”. Traducció de Pablo Gianera a Adriana Hidalgo Editora Argentina, 2002.

Rusiñol, Santiago (1902): Els Jocs Florals de Canprosa, a Edicions 62 (1981): Santiago Rusiñol. Teatre, pàg. 89-126.