Estimat Pierre Bourdieu,

Aquests dies he estat llegint el vostre assaig “El camp literari”, on desplega una visió absolutament actual sobre la tensió i la relació entre el camp literari i el camp de poder. Les vostres idees han resultat ser molt esclaridores, sobretot de cara a una altra lectura que tenia encetada: una breu peça teatral de l’autor modernista català Santiago Rusiñol, Els Jocs Florals de Canprosa.

Encara que l’obra de teatre de Rusiñol va ser escrita dos-cents anys abans que el vostre estudi, l’eix temàtic és el mateix, i la relació entre ambdues lectures, l’assaig i l’obra, ha estat inevitable i automàtic. Per una banda, la peça teatral del modernista català és una crítica clara i punyent exposada des de la ironia i el sarcasme contra l’idealisme dels Jocs Florals de l’època que se celebraven a Catalunya, i que no eren més que una manera de fer política i propaganda. Aquest conflicte entre el romanticisme i la ideologia s’exemplifica especialment al final de l’obra, sobretot a partir de l’escena XXI, quan els poetes són conscients de la trampa política a la qual han caigut. L’espectacle acaba amb una gran baralla que arriba a les mans on tots es barallen amb tots, on s’acusen uns als altres i la cridòria predica que “El jurat s’ha venut!”, “Això no són Jocs Florals”, “Això és jugar a amagar esquenes”.

Imagino que vostè no ha llegit aquesta petita producció de Rusiñol, Pierre, però suposo que malgrat això es capaç d’entendre on són els lligams inevitables entre la seva obra i la vostra. Llegir el treball de Rusiñol mentre llegia el vostre assaig m’ha ajudat a aprofundir més en el conflicte que exposa l’escriptor modernista: la col·lisió entre l’èxit comercial i l’èxit intel·lectual, que divideix pregonament els productors culturals. Es fa també tangible a Els Jocs Florals de Canprosa la dependència real amb el públic, a l’èxit i a l’economia, i com aquesta dependència correspon a la jerarquia dels gèneres: poesia, novel·la, teatre.

Vostè, Pierre, també es dedica a desgranar amb molta cura a “El camp literari” tots els fils de relació entre el camp literari i el camp de poder, dibuixant la relació entre el microcosmos i el macrocosmos, igual que passa a l’obra de Santiago Rusiñol, on un microcosmos prova de lluitar contra un macrocosmos sense el qual realment no pot existir. Una idea molt interessant que planteja és l’interès pel desinterès, la falsa desvinculació del món econòmic de l’univers literari, quan és realment el que ho mou tot: és impossible (o no existeix) un univers literari sense un món econòmic que l’impulsi i hi cregui, però al mateix temps, no pot existir una literatura lliure, i, per tant, veritable, reveladora i autèntica, perquè aquesta està completament subordinada a una força major, tal com s’explica en forma de paròdia a Els Jocs Florals de Canprosa de Santiago Rusiñol.

Com pot veure, la seva lectura ha estat molt incisiva i crucial per poder absorbir bé el fons de la peça de Rusiñol, podent teoritzar sobre la seva història, aparentment més superficial o supèrflua.

Moltes gràcies pel seu assaig sobre el camp literari, Pierre. Em quedo amb ganes de llegir-lo més,
Atentament,

Juliana Canet,

Barcelona, 27 d’octubre del 2022.

Benvolgut Sr. Huyssen,

M´adreço a vostè per agrair-li la gran ajuda que han suposat per a mi les idees i teories exposades al seu assaig “La cultura de masas de la mujer: lo otro del modernsimo”, per ser capaç d´analitzar de millor manera l´obra de Santiago Rusiñol “Els Jocs Florals de CanProsa”. M´he assabentat que vostè ja en té constància d´aquesta obra, i que fins i tot l´ha llegit; així doncs, si em permet, m´agradaria compartir algunes reflexions i conclusions que he extret de l´obra del pintor i escriptor barceloní, tot relacionant-les amb el seu assaig.

Tal com vostè esmenta, el moviment modernista associà l´art femení i la feminitat literària a la cultura popular, trivial, i de retruc, a la dona com a perill polític estès a les masses. Hi ressalta, també, la dicotomia en un dels textos inaugurals del Modernisme, Madame Bovary de Flaubert. D’una banda, la fantasiosa burgesa Emma Bovary com a lectora empedreïda de literatura romàntica, i Flaubert, pare de la novel·la moderna realista, creada entorn de la seva protagonista i (cito literalment de les seves paraules) “el repudio intransigente de lo que Emma Bovary adoraba leer”. Creu com jo que a l´obra de Santiago Rusiñol també es posa de relleu aquesta dicotomia?

Queda palès, des del meu parer, senyor Huyssen, que la Maria a la presentació dels personatges de l´obra recorda ja d´entrada Madame Bovary: “Divuit anys. Promesa d´en Ramon. Bona noia, però que fa massa cas dels versos”. D´altra banda, també, la senyora Floresta, poetessa de versos tristos: “Jo les escric totes les penes. En porto llibreta.”, es menysté a sí mateixa i alhora enalteix els versos del gènere masculí: “Per això m´agraden tant vostès; és a dir els versos de vostès”, i porta aquesta fantasia a l´extrem: “(…) jo no visc amb els homes vius (…) jo visc d´ideal”.

El triangle amorós que formen el senyoret de poble Tonet, i l´expoeta desencisat, Ramon, amb la Maria, i el fet que el primer s´endugués el premi i escollís la presumida Júlia com a reina, mostren la victòria de la poesia postissa i de la dona més artificiosa. Guanya envers la poesia de paraules boniques i que tant enyora i reivindica en Ramon, però de la qual també en sap el perill: “Això és la poesia; però es té d´anar molt en compte amb els poetes que n´abusen. Amb el cor no s´hi juga a rodolins”. La fugida d´en Ramon i la Maria a la natura em remet simbòlicament a la fugida dels versos i la dona pura que no tenen cabuda en aquell món misogin nietzscheà que vostè assenyala. Què en pensa?.
Crec que és digne d´esment, senyor Huyssen, el joc contradictori de Rusiñol amb el poeta Joan Dolcet, el qual amb la seva veu femellenca diu: “(…) l´art ha de ser mascle (…) de batzegada i empenta”, i el poeta August Coca amb la seva veu viril li contraria: “No m´agraden les empentes. Jo estic per l´art suau, reposat i verge”. Tanmateix, els dos són premiats.

Arran de la seva tesi, senyor Huyssen, interpreto que la revolta final de les masses després dels continus desvergonyiments a l´acte de “ Els Jocs Florals de Canprosa”, és una forma que té Rusiñol de fer sorna de la ¨anticultura de masses” que incita a l´hecatombe. Hecatombe que teòricament hauria d´haver estat provocada per l´amenaçadora i desestabilitzadora cultura de masses femenina, de fulletó, sentimentaloide i fora del control de la naturalesa.

M´acomiado cordialment tot esperant la seva resposta,

Quim Codinach i Teixidó
Callús, 17 d´octubre de 2022

BIBLIOGRAFIA

Huyssen, Andreas (1986): “La cultura de masas como mujer: Lo otro del modernismo», Después de la gran división: Modernismo, cultura de masas, posmodernismo”. Traducció de Pablo Gianera a Adriana Hidalgo Editora Argentina, 2002.

Rusiñol, Santiago (1902): Els Jocs Florals de Canprosa, a Edicions 62 (1981): Santiago Rusiñol. Teatre, pàg. 89-126.

Distingit senyor Bourdieu,

És tot un honor per a mi adreçar-me a vós: un dels sociòlegs més notables i distingits del segle XX. Sospito que restarà xic tot allò que reeixi a transmetre-vos una no ningú més que una simple estudiant de Traducció i Interpretació i Llengua i literatura catalanes.

De toute façon : je vous remercie pour votre considérable travail. Vous ne pouvez pas imaginer à quel point vous m’avez aidé. De debò. Ma tesina sobre Els Jocs Florals de Canprosa hauria ranquejat força sens vós i vostre univers estructural sobre el camp literari.

Exempta de falsa modèstia, permeteu-me un cop més lloar vostra obra. Ara, pel tan simple així com immens fet d’ésser atemporal i aplicable a n’importe où. Gràcies a vostra gran recerca i treball de camp, mai millor dit, vostre univers terminològic de conceptes batega viu encara avui dia.

Em plauria d’escatir, doncs, si Ramon, alter ego fictici personificat per Rusiñol, esdevingué un referent per vós, si fou una espurneta de la qual brollà vostre afany de recaceig pels espais socials i tota mena de camps que en figuren partícips.

Tanmateix, sabeu?, tal atemporalitat es desbordà en si més no un sentit: vós no calgué que us escondireu rere el sarcasme, l’humor o la ironia per tal de delectar-nos en vostres idees, la qual cosa denota que quelcom més enllà marxarem.

Ara bé, els camps de poder i la diferència de classes sobreviuen; consegüentment, gaudir d’un xic menys tesada llibertat – o “autonomia”, si es vol i d’acord amb vostra terminologia – d’expressió no equival pas a la igualtat de privilegis.

Tal com vós vàreu polidament resumir: “el camp literari és una analogia del capitalisme”, vigència del qual no s’ha anul·lat pas; per tant, el principi heterònom i autònom resten desperts, però i si més no, un pèl més ben maquillats.

Amb tot plegat, però, no suportaria que penseu que meves pretensions atenen elaborar un exhaustiu estudi comparable al vostre. Mais… je me tromperais si je ne disais pas que vous avez réveillé mon champ de réflexion. Merci infiniment pour cela.

Amb la salutació més distingida,

Mar Chavarria Martí

Estudiant de Traducció i Interpretació (UAB) i Llengua i literatura catalanes (UOC)

Tortosa, 21 d’octubre de 2022