Una de les grans escriptores de la literatura catalana, especialment del segle XX, va ser Mercè Rodoreda, coneguda per obres com La plaça del diamant, Mirall trencat o El carrer de les Camèlies, publicada el 1966. El carrer de les Camèlies narra la història de la Cecília G, que és també la narradora protagonista: es tracta d’una novel·la iniciàtica, construeix un personatge des de la infància fins a la maduresa. Inicia la narració quan la Cecília G és abandonada quan tan sols és un nadó: els seus pares adoptius la troben a les portes de casa, al carrer de les Camèlies: “Em van deixar al carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges”.

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

El fet d’haver estat adoptada col·loca la Cecília en un punt estrany i aliè, sense sentir-se mai d’enlloc, amb l’autopercepció de ser forestera constantment i, per tant, amb la necessitat de continuar trobant el seu lloc al món i a la ciutat en comptes de lluitar per sentir-se seva i personal la casa d’acollida. Tal com Enric Bou a “Llegir la ciutat” cita a l’arquitecte Francesc Careri, “L’ésser humà lluita entre dos desigs: instal·lar-nos en alguna banda, pertànyer a un lloc; i trobar en un altre lloc un nou camp d’acció”. [“Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658].

En el cas de la Cecília, constantment persegueix nous camps d’acció, sense acabar mai de forjar sensació de pertànyer a enlloc. El primer espai del qual fuig és de casa dels seus progenitors no biològics, per instal·lar-se amb el seu primer amant en una barraca del Carmel:

“Una nit vam anar a la barraca, i el seu germà havia mort a la guerra, i ja no vaig tornar mai més a casa. I era com si la casa i els senyors que m’havien recollit, amb les tasses de til·la i la torratxa i la butaca groga i la història de la imperdible i del paper, fossin una d’aquelles històries que s’expliquen a les criatures per fer-los por a les nits d’hivern o per fer-los alegria, segons com siguin.”

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

A partir d’aquest punt de la novel·la en el qual la Cecília fuig de l’Eixample, es troba constantment en ambients molt marginals i plens de misèria, des de les barraques del Carmel fins a altres espais sòrdids i inhòspits, però no sempre literals: sovint són també figurats, com quan ella compta amb una torre on viure, però malgrat això continua prostituint-se, una pràctica que comença a dur a terme des del primer moment en què abandona les barraques. Així doncs, la penúria i la indigència l’acompanyen fins i tot en els seus períodes d’abundància benestant. La seva soledat, doncs, mai és realment total, perquè sempre està acompanyada d’homes dels quals depèn completament, convertint-se en una dona independent sempre gràcies a ells, envaint-ho tot d’una fortor de roïnesa, encara que sigui només figurada en algunes ocasions.

La ciutat també acompanya moltíssim a la Cecília: els espais que Rodoreda presenta són reals i fàcilment reconeixibles pel lector català que domina la capital barcelonina, i les referències a diversos punts de la ciutat són constants:

“Em devien haver començat a seguir quan encara era a la Diagonal [..]” / “Per no veure el general vaig estar ser o vuit dies sense entrar al cafè i en comptes d’anar cap a la banda del Passeig de Gràcia anava amunt cap a la Diagonal.” / “Érem a Montjuïc […]” / “Al cap d’uns quants dies em va donar una entrada pel Liceu.” / “Vam baixar per la Rambla de Catalunya […]” / “[…]els altres es recordaven que havia viscut a Sants amb el fill […]” / “Vivia a Passeig de Gràcia”. 

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

De fet, Rodoreda sempre ha explicat la ciutat a través de les seves peces narratives, com a Mirall trencat, La plaça del diamant o altres, convertint-se en una escriptora crucial que ha ajudat a formar un imaginari literari català que ha contribuït a generar una Barcelona literària, com també ho van fer Josep Pla, Josep Carner, Narcís Oller, Montserrat Roig i tants altres. Tots aquests escriptors col·loquen Barcelona al mapa, igual que ho va fer Proust amb Venècia, per exemple, així com Enric Bou explica:

“De la mateixa manera que Proust o Thomas Mann formen part d’una Venècia literària, dir els seus noms significa suggerir com han vist algunes ciutats, espais urbans, París o Lübeck. […] Així passa amb Gómez de la Serna i Maragall. Ells pertanyen a un Madrid o una Barcelona literàries, i, al mateix temps, llegint els seus textos gaudim d’una recreació de l’ambient d’un moment. Molts dels seus textos ens evoquen la transformació dels llocs en estats de l’ànima i de l’ànima del paisatge”.

“Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658

Tal com Enric Bou exposa també a “Llegir la ciutat”, “Els textos literaris obren una línia d’investigació sobre la ciutat que no té comparació en el camp de les ciències socials. La literatura ens permet discutir les nocions d’urbs i de civitas, la transformació de l’espai, la juxtaposició de les capes.”

. “Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658

Aquesta és també la funció d’El carrer de les Camèlies, on la ciutat és un personatge més, que també allibera i oprimeix la protagonista tal com ho fan els homes.

Llegint aquesta obra narrativa de Rodoreda, però, és inevitable analitzar-la també des de la perspectiva de gènere: què tenen les pràctiques espacials de la Cecília G d’emancipatori i què tenen de subordinació a l’ordre masculí? Realment, la manera d’habitar als espais de la Cecília és, com tot, des de la perspectiva masculina: abandona una casa on havia estat acollida per fugir a una barraca amb un noi, on comença la seva mala vida, i a partir d’aquí es veu sempre subordinada a homes, sigui perquè viu de la prostitució o perquè és mantinguda, com per exemple per en Marc.

La Cecília G, doncs, és una “franeur”, una passejant, una ciutadana de la ciutat que constantment vaga pels carrers, oberta a tot el que pugui succeir, fins el punt que fins i tot era “flaneur” sent un nadó, quan la deixen al carrer a la seva sort: ella pertany a la ciutat des de sempre. Malgrat això, és cert que està completament subordinada a l’ordre masculí, i la manera de conquerir l’espai que té també està completament distorsionada per aquesta submissió de gènere: les seves passejades al Liceu, la seva estada a les barraques del Carmel… l’espai ve determinat sempre pels homes del seu entorn, que la maltracten, i mai són realment una decisió pròpia. És curiós com la Cecília G va acabar prostituint-se i ocupant un espai d’opressió dins de la pròpia ciutat, quan realment, en el moment, segons la teorització d’Elisabeth Wilson, ocupar la ciutat com a dona era justament l’oposat: una oportunitat per les dones d’alliberar-se durant el segle XIX, el moment en què poden començar a fer de “flaneurs” lliurement:

“La presència mateixa de les dones sense vigilància -sense amo- constituïa una amenaça tant per al poder masculí com per a la flaquesa dels homes. Amb tot, encara que la classe dominant masculina va fer tots els possibles per restringir el moviment de dones a les ciutats, va resultar impossible desterrar-les dels espais públics.”

Wilson, Elisabeth. “The Invisible Flâneur”. En: Sophie Watson; Katherine Gibson (eds.). Postmodern Cities and Spaces. Cambridge, Mass. : Blackwell, 1995. p. 59-79. ISBN 0631194037

A la Cecília G no aconsegueixen restringir-li el moviment en tot moment (tot i que en molts altres sí, com quan està sota les ordres d’en Marc) però fins i tot quan és lliure i passeja sota la seva pròpia voluntat, ho fa realment des de l’opressió: des de la necessitat de sentir-se validada i des de la de supervivència implacable, des de la dependència absoluta als homes del seu voltant.

Bibliografia

• Wilson, Elisabeth. “The Invisible Flâneur”. En: Sophie Watson; Katherine Gibson (eds.). Postmodern Cities and Spaces. Cambridge, Mass. : Blackwell, 1995. p. 59-79. ISBN 0631194037
• “Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658
• “Andar en la ciudad”. Bifurcaciones: Revista de estudios culturales urbanos. Nº. 7, 2008. p 0-0. ISSN 07181132

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

En l’exili, Mercè Rodoreda, finalment publicà El carrer de les camèlies, l’any 1966 després d’una aventura en el temps que s’allargà dos anys. En conseqüència, rep el reconeixement de les institucions i el guardó literari del Premi Sant Jordi que tant havia cercat.

La ciutat i els seus topants, són la columna vertebral d’aquesta reflexió, la qual ens porta a desgranar, mitjançant el missatge del personatge principal de l’obra de Rodoreda, la Cecilia Ce, una amalgama de missatges intrínsecs que s’amaguen darrera de la gran capital catalana i de l’aparador sociològic que contempla l’esdevenir de la protagonista. Rodoreda plasma l’estat de la seva ciutat natal amb una visió colpidora dels esdeveniments, urbans, socials i polítics que succeeixen durant la postguerra.

Dintre d’aquest conjunt, s’encabeix el relat de la vida de la nostra protagonista, negligida quan és un nadó als peus d’una casa de classe benestant, on és nodrida i educada en un món que no se’l sent mai seu, la qual cosa la fa cercar el seu espai en la ciutat on passa periple rere periple, on interactua amb la companyia de diverses figures masculines i on recorre les parts més fosques del lumpen. Havent tocat fons, remunta el vol i finalment troba el seu lloc dintre de la societat de la ciutat.

Una ciutat, Barcelona, que esdevé inalterable malgrat l’avanç del temps, un espai que roman indiferent per a la protagonista de l’obra, la qual resta immersa en el seu viacrucis personal que es dilata en el temps, el qual transcorre en diferents punts de la ciutat, i esdevé de la infància a la maduresa.

A mesura que avança el relat, identifiquem les diferents zones de la ciutat amb els diferents estrats socials que les habiten i alhora el que representen per a la Cecilia Ce, segons les relacions que ha experimentat en cadascun d’ells: la infantesa en la casa del carrer de les Camèlies, a les afores de Barcelona, la barraca en la falda de Montjuïc, la presó, les Rambles, el centre.

Trobem que el simbolisme i el missatge de Rodoreda apareix darrere de diferents ambients, localitzacions i elements (objectes flors), els quals al mateix temps d’estar carregats de simbologies, s’entrellacen en diferents èpoques del viatge vital de la protagonista.

Cecilia comença a endinsar-se poc a poc en la gran ciutat i dins d’una munió de sentiments laberíntics, pas a pas, troba el seu espai i es envaïda per diferents sentiments que fins aleshores li havien mancat. Descobreix els carrers i el sentiment d’autonomia que li genera el fet de recórrer-los de dalt a baix, el qual es contraposa amb el sentiment que li generava el restar engabiada en pisos i cases.

És en aquest moment, que podem veure-hi reflectida la figura social de la qual ens parla Wilson: el flâneur. Podem dir que Cecilia esdevé aquest personatge en versió femenina (flâneuse) quan dedica tot el temps que pot a recórrer els carrers de la ciutat on perd tota noció de temps i es deixa transportar com si estigués sota un encanteri que la fa deambular sense rumb i observar tot el teixit urbà i social del moment amb el mer propòsit de saciar la seva set d’allò que li manca. Interactua i estudia amb personatges originals i estranys que habiten les àrees més atrotinades de la ciutat, els quals li transmeten sensacions de buidor i de tristesa que la continuen lligant a la cerca que anhela tant.

Dins d’aquest rerefons estrany també trobem una mescla de sentiments i comportaments contradictoris, els quals tots queden supeditats per prioritzar aquella sensació de llibertat que la protagonista tant desitja i necessita «allà dintre no hi havia res que fos meu i a fora hi havia els carrers i l’aire” (p. 163).

En la primera plana del llibre trobem una frase de T.S. Eliot que ens transporta directament a l’univers de rodoreda, la qual fa referència a aquest modus vivendi de Cecilia: “I have walked many years in this city”.

En el rerefons de la història, podem llegir la continua ànsia de llibertat que la protagonista cerca i que no acaba de trobar de manera complerta, és un anar i venir per deslliurar-se de la imposició que els homes, amb els quals viu diferents etapes de la seva vida, exerceixen en ella, provocant-li una sensació d’ofec. Fins i tot quan aconsegueix establir-se de manera definitiva, la figura de l’home continua al seu costat. Aquest fet que Rodoreda planteja, mostra la situació de la societat de l’època on l’hegemonia del patriarcat era palesa i es mostrava de manera autoritària.

Per concloure, entenem que l’obra de Rodoreda ens proporciona una visió incòmoda de la ciutat comtal, un punt de vista que habitualment no hi estem avesats i que tampoc agrada descobrir, un relat sobre els hàbits foscos de la societat i de les misèries que amaga la ciutat que es personifiquen en éssers humans que ens envolten. Un relat que, per escenificar encara més la cruesa i la indignitat d’aquest, ho fa mitjançant un personatge femení, i no un de qualsevol, si no un provinent d’un estrat social benestant, el qual se li suposa un futur acomodat lluny de tota la immundícia en la que es veu immers el personatge.

No emmascara la violència de la realitat que és palesa en el dia a dia de la protagonista en la ciutat i que ens la descriu amb un realisme subjectiu i despietat, el qual pertany a la seva cosmovisió.

Bibliografia:

Traducció de: Elizabeth Wilson. “The Invisible Flâneur”. En: Elizabeth Wilson.

Postmodern Cities and Spaces. Oxford: Blackwell. p. 59-79.

“Llegir la ciutat”. Enric Bou. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30.

“Andar en la ciudad”. Bifurcaciones: Revista de estudios culturales urbanos. Nº. 7, 2008.

“El Carrer de les Camèlies”. Mercè Rodoreda. Club Editor Jove, 2020.

Opció 1

El carrer de les camèlies gira al voltant de la vida de la Cecília Ce, la seva protagonista, que viu un constant canvi personal i social en el moment en què es situa l’obra. La seva vida explica la història cultural i els esdeveniments que es succeïen en aquells anys.

La novel·la tracta l’espai de doble manera: una a través de la ciutat de la Barcelona transgressora (com l’obra de Mercè Rodoreda) de l’era industrial dels anys 20 del segle XX i de les coses i llocs que la componen (com espais i àmbits públics i privats) (Johnson, P. L (2006)) i, l’altre, a través del camí que va emprenent durant la seva vida la protagonista (com per exemple, en la comparació de classes socials) (Wilson, E. (1995)) marcat per la pèrdua de la innocència i la recerca de la seva identitat.

La Cecília es converteix en flâneur, i per mitjà de passejos i de fugides recorre i analitza posteriorment les experiències que viu durant aquest camí: el seu abandonament en néixer, l’aparença física i el seu deteriorament, el desig, la maternitat, el matrimoni, la seva economia, la seva llar, la seva vida professional, la violència masclista verbal i física, la paritat de gènere, el futur i sobretot la seva vida emocional, en paraules de Bou (2013): “Transformar l’espai per tal de modificar les maneres de viure dels ciutadans”.

Els espais físics es troben en consonància i van lligats als estats anímics de la Cecília.

Mari Carme Cartoixà i Cartoixà

Barcelona, 8 de desembre de 2022

Estudiant de Llengua i literatura catalanes

Referències bibliogràfiques

• Bou, E. (2013). Llegir la ciutat. Dins E. Bou, La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, p. 19-62.
• Johnson, P. L (2006). Introduction: Catalan Spaces. Romance Quarterly, 53(3), p.163-168.
• Rodoreda, M. (2020). El carrer de les Camèlies. Club Editor.
• Wilson, E. (1995) “The Invisible Flâneur”. En Sopihie Watson: Katherine Gibson (eds.)Postmodern Cities. Cambridge, Mass: Blackwell, p. 59-79.

“Notre vie es un voyage

Dans l´Hiver est dans la Nuit,

Nous cherchons notre passage

Dans le Ciel où rient ne luit”

(Louis-Ferdinand Céline, 1932)

La protagonista femenina de Mercè Rodoreda a El Carrer de les Camèlies és Cecília Ce. Ja des del primer moment en què fou trobada de nadó a la intempèrie  al carrer que duu el nom de la novel·la, els espais esdevenen clau per entendre la seva història vital, la seva vida-viatge. Tots els espais de l´obra actuen com un personatge més. Tant com la societat i la història (Third Space d´Edward Soja). De Certeau així ho explica a la seva tesi: “Los lugares son historias fragmentades y replegadas, pasados robados (…) (De , Certeau, 2008, pàg.14).

Cadascun dels llocs que esdevenen l´itinerari vital de Cecília Ce al llarg de la seva vida agafen una estructura circular en cloure amb el retorn a l´indret d´origen, el Carrer de les Camèlies. Accepta el seu passat i s’hi reconcilia, i amb això recupera la seva identitat. Tot aquest cercle, però, és un llarg camí. El llibre és una novel·la-riu a través dels distints episodis de la vida que conformen la trajectòria de Cecília Ce, narrada com un auto-relat que a voltes es combina amb l’oratio quasi obliqua (OQO). Esdevé un  “voyage au bout de la nuit”, semblant al primer llibre de Céline, probablement llegit per Rodoreda, però amb la diferència que la protagonista de l´escriptora catalana no es mou de Barcelona (Arnau, 2000, pàg.91).

Des de l’inici, els pares adoptius de la casa d’acollida foren els primers carcellers de Cecília Ce, gairebé no la deixaven sortir. Ho havia de fer amb permís, i sinó s´escapava al centre de Barcelona. Quan tornava era castigada o es posava malalta: “I jo estava malalta perquè l´haver-me escapat m´havia fet patir molt (Rodoreda, 1983, pàg.22). La vida segura però asfixiant i claustrofòbica de la noia-dona burgesa és el primer espai principal diferenciat de la vida de Cecília Ce. L´altre és l´espai urbà barceloní que habiten l´altra mena de noies-dones de classe més baixa.

Quan la jove protagonista decideix fugir de casa cap a la barraca, amb l´Eusebi, comença l´avantsala del seu periple per la ciutat de Barcelona, una ciutat fosca, desolada per la postguerra, amb un sentiment de desarrelament, de desemparament general. La biografia de la Cecília Ce és totalment versemblant respecte a la realitat contextual històrica que l´envolta. Un to grotesc embolcalla la novel·la, com quan descriu la barraca: “(…) només tenia dues parets de maó; les altres eren fetes amb llaunes (…) (Rodoreda, 1983, pàg.63), i quan tota sola decideix anar “a fer homes” per guanyar-se la vida, entra en un nou univers urbà on  la majoria dels personatges masculins, també alguns de femenins, agafen aquesta connotació grotesca, a vegades repugnant: “Era un home d´una trentena d´anys però no els hi feia ningú perquè era petit i magre, tot ell un nervi, amb la boca esquinçada fins a les orelles i amb unes orelles com si fossin fetes a la mida d´algú altre de tan grosses” (Rodoreda, 1983, pàg. 112).

La seva vida de “deambulació”,  de passejos per la ciutat, de badar ( “el que a mi m´agrada és embadalir-me davant els núvols” (Roig, 1973), digué Rodoreda a un entrevista), no es podria relacionar directament amb la figura del flâneur, malgrat les coincidències. Segons Bou: “El badoc o flâneur efectua un passeig titubejant, pot practicar el flirt visual, seguir una dama pels carrers de la ciutat” (Bou, 2013: pàg.57), o Wilson esmenta: “ El flâneur és un gentil-home (…) (Wilson, 1995, pàg.6), o: “(…) el flâneur representa el domini visual i voyeurístic dels homes sobre les dones” (Wilson, 1995, pàg.9).  Així doncs, la figura de flâneur  de vaguejar pels carrers sense rumb, la d´observador apassionat, la de passar la major part del dia contemplant l´espectacle urbà, no es podia atribuir a Cecília, ja de primeres pel sol fet de ser dona. El context cultural literari patriarcal ubica el gènere femení com un element més de l´escenari urbanístic, el qual es pot posseir, utilitzar o adquirir a conveniència. De fet, en aquella època, si una noia s´esbargia sola o s´asseia sola a una cafeteria se la considerava sovint una prostituta. Segons Kracauer, en el sistema mercantil capitalista de la ciutat, també hi intervenia la sexualitat. Així doncs,  la figura femenina de lorette, que mantenia relacions sexuals a canvi de diners sense comprometre´s emocionalment, es podria relacionar amb Cecília Ce (Wilson, 1995: pàg.8). Ras i curt, el poder decideix quin és el lloc del gènere femení, i el carrer no ho és pas.

En tot aquest viatge existencial, la protagonista viu en diferents espais i coneix diferents homes, com a l´habitació de la fonda amb el Cosme: “(…) el fondista no em va agradar mai. Però jo tenia gana” (Rodoreda, 1983, pàg.111), amb en Marc al mig pis en el qual havia d´aguantar ser espiada pel sastre, i la companyia de la senyora Constància; els dies amb l´Eladi, l´amor impossible de l´Esteve; o en Martí. Amb tots hi manté una relació de dependència total. Els espais en què viu mai són propis ni sencers, i s´acostuma a ser una dona mantinguda. No s´aprofundeix, però aquests personatges masculins, són tractats d´una manera superficial. De fet, a través dels espais que tenen un lligam especial amb els records, els quals ens descriu tant bé la protagonista: “L´única cosa del pis que em va agradar va ser una gallina” (Rodoreda, 1983, pàg.126), s´aconsegueix entendre més el personatge i la situació. Canvia sovint de domicili, però enlloc s´hi troba bé.

Cecília Ce sempre està subordinada a l´ordre masculí. Amb tot el reguitzell d´homes que es troba pel camí, sembla que hi cerqui el seu pare, aquell progenitor que mai va conèixer. Pateix una mena de complex d´ Èdip, i tracta de pal·liar-lo amb la constant coneixença de nous homes, cap dels quals la convenç. Prostituir-se és alhora un acte d´intent d´emancipació respecte a l´home i, també, de supervivència. Però la protagonista no deixa de ser mai una víctima. Pateix violacions, avortaments, maltractaments, humiliacions: “Jo vivia nua i no me n´adonava “ (Rodoreda, 1983, pàg.103), però en el fons, ella es creu la culpable. Cecília Ce se sent avergonyida, atemorida, marginada, acomplexada durant tota la novel·la, i ho reflecteix amb el seus vestits que mai li són còmodes, o són esperpèntics: “La Tere em va deixar un vestit de jaqueta que em venia just i unes sabates rosses que em venien grans” (Rodoreda, 1983, pàg. 83). És vulnerada al carrer per totes les mirades d´aquells homes que la veuen com a mercaderia. Tan sols és al final amb en Martí, amb el qual s´ha de dir que Cecília Ce té en compte sobretot els aspectes merament pragmàtics i materials (recordem que li regala en propietat una torre), que perd tota aquesta sensació de desplaçament, de vergonya, de por: “ (…) en Miquel em va preguntar si no em faria por de travessar el jardí sola. Li vaig dir que acabava de perdre la por” (Rodoreda, 1983, pàg.238). La protagonista s´accepta i s´identifica a si mateixa, a través de la solitud abraça la llibertat, perquè sap que està sola, se n’adona a dins del Liceu veient en Martí amb la seva família: “Allà dintre no hi havia res que fos meu i a fora hi havia els carrers i l´aire” (Rodoreda, 1983 ,pàg.233).

Cecília Ce tan sols se sent lliure envoltada de naturalesa, com a la torre del final de la novel·la. Els til·lers de la rambla Catalunya, les plantes com les del cafè de les falgueres, les flors, també presents en tota l´obra, són espurnes de llibertat que caça al vol la nostra protagonista, i l´ajuden a sobreviure. En la gran selva d´asfalt que és la ciutat tot esdevé impersonal, els individus també, com els quadres d´Edward Hopper. Igual que en tota l’obra de Rodoreda cal tenir en compte la vida personal de l´escriptora, així són dignes d´esment aquestes seves paraules: “ Morir per culpa del perfum de les flors era una temptació, però, podria jo, en el jardí de casa, collir prou flors perquè el seu perfum m´adormís i em matés?” (Rodoreda a Arnau, 2000, pàg. 116).

L´escriptora barcelonina mai jutja els valors morals de Cecília Ce. Mai la titlla de dona manipuladora ni calculadora, ni de treure profit de la seva bellesa per obtenir-ne un benefici o proposar-se ensorrar l´home en qüestió. El concepte de femme fatale no s´adequaria gens a la seva protagonista.

Tot el simbolisme que empra Rodoreda a través de la consciència subjectiva de Cecília Ce té un to clarament antiromàntic. Les experiències i els espais vitals que coneix en aquella Barcelona derrotada, aquella grisa i confusa realitat, són expressats sense sentimentalisme, sense exageracions, de forma gairebé onírica i fantasiosa, i en resta només tot allò fonamental, l´essència.

BIBLIOGRAFIA

Arnau, Carme (2000). “Memòria i ficció en l´obra de Mercè Rodoreda”. Fundació Mercè Rodoreda. Pag. 59-121.

Bou, Enric. (2013). “Llegir la ciutat”. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València. Pàg. 1-30.

De Certeau, Michel. (2008). Andar en la ciudad”. Bifurcaciones: Revista de estudios culturales urbanos. Nº. 7. p 0-0.

Rodoreda, Mercè. (1983).” El carrer de les Camèlies”. Club Editor.

Roig, Montserrat. (1973). “Entrevista a Mercè Rodoreda”. https://www.elcritic.cat/entrevistes/montserrat-roig-entrevista-merce-rodoreda-43680

Wilson, Elizabeth. (1995) “The Invisible Flâneur”. A: Elizabeth Wilson. Postmodern Cities and Spaces. Oxford: Blackwell. p. 59-79.

.

Aquesta activitat s’estructurarà en tres apartats. Inicialment es farà un petit resum de la història. A continuació s’analitzarà l’estructura del temps i de l’espai i es finalitzarà amb la mirada de la figura del flâneur i la seva relació amb la seva protagonista.

El carrer de les Camèlies és una novel·la constituïda per la narració de vida de la seva protagonista en una trajectòria marcada per la pèrdua de la innocència. “Es mostra el dolor, la por i la crueltat inherent a la vida humana. Mostra el buit existencial que enclouen el buit metafísic, que és el buit de no-res que hi ha darrera de totes les sensacions, passions i sentiments” (Campillo, 2021, p.579). És la història d’una nena trobada al peu d’un reixat. L’abandó d’un nadó està relacionat explícitament amb la història bíblica de Moisès. La nena busca el pare i es fuga amb un noi. Porta una vida amistançada a les barraques; Es prostitueix a la Rambla, i va pujant després en l’ofici “d’acompanyant”, amb amics particulars que li posen un pis. Aconsegueix una torre pròpia en un barri alt de la ciutat, des d’on fa diners especulant amb pisos, per finalment tornar a entrar al Liceu, on s’havia colat quan era una nena per veure la funció de “l’home geperut que al final passava amb la seva filla morta dins d’un sac” (Campillo, 2021, p.579).

El pas del temps en la novel·la, així com els diferents espais, concrets, històrics i coneguts són fonamentals en la redacció d’El carrer de les Camèlies. És una novel·la escrita a Ginebra, durant l’exili. Rodoreda l’escriu des de la memòria retrospectiva de la realitat. És molt precisa i detallada en algunes descripcions (carrers, cases, interiors, aparadors i botigues, objectes, topònims, formes expressives d’ús popular) i “l’adequació dels personatges a un ambient, a unes formes de vida recognoscibles, a una geografia urbana concreta i a uns esdeveniments històrics decisius” (Campillo, 2021, p.585). Cecília Ce deambula per la ciutat com una “morta viva”, seguint els colors, les pudors dels carrers i les coses devastades. Reflexa una ciutat moribunda, de misèria, on hi ha morts per la guerra, gent a la presó, malalts, baralles, accidents mortals, parts o avortaments, inclús els nadons s’alleten de pus (cap. XI). El carrer de les camèlies és la història de les prostitutes que malviuen com poden, dels canalles i de les alcavotes.

Campillo (2021) veu una relació clara entre la protagonista i la narració bíblica de la caiguda de Jerusalem. En aquesta narració la ruïna de la ciutat es personifica en la figura d’una dona anomenada “la Gran Prostituta”, una dona vestida amb porpra i grana, guarnida d’or amb pedres precioses.  Es troben molts elements associats a la protagonista del carrer de les Camèlies. Cecília vestida amb el vestit vermell, les joies regalades pels diferents homes, com la diadema que representa la seva ascensió en l’escala social quan visita el Liceu. Aquesta escalada social és recurrent. Està simbolitzada en la pujada a la muntanya del Tibidabo, on hi ha un temple expiatori. La primera ascensió al Tibidabo ho fa amb l’Eusebi. La nit que dormen tots dos a la muntanya simbolitza un fragment apocalíptic, “la caiguda d’estrelles, el dia de la ira i enllaça amb les set bales de vidre i el passador amb estrelles de brillants que li regala l’Eusebi, un símbol del pas de la infantesa a l’edat adulta” (Campillo, 2021, p.591). La tercera ascensió, al capítol XXIII,  Cecília vestida de negre, s’enfila amb el fondista la Nit de Sant Joan. Serà el seu amic Esteve qui finalment salvarà a Cecília regalant-li la torre. Campillo relaciona aquest torre amb la nova ciutat de Jerusalem, una torre amb “set plàtans a la banda de l’entrada”. En aquesta casa Cecília es refugia voltada d’àngels que simbolitzen els protectors del Gènesi. En la visita al Liceu amb el vestit vermell Campillo hi relaciona l’escena apocalíptica que es correspon amb l’obertura del setè segell i els set tocs de trompeta “es va fer un gran silenci i tot d’una, com si vinguessin d’un altre món, es van sentir unes trompetes molt tristes” (Rodoreda, 2008, p.485). La sortida sobtada de la protagonista implica la renúncia al món que tant havia desitjat. Demana al seu xofer, en Miquel, que la deixi a la Rambla. L’última passejada porta Cecília a casa del vigilant que la va trobar i la va rescatar al inici de la seva història. Allà el vell li confessarà l’origen de la seva identitat, del seu nom, en record a una nena que sempre estava malalta i es va morir. Aquest final té un caràcter d’epifania (Campillo, 2021).

La malaltia, la misèria i la pobresa són constants en la ciutat que descriu la protagonista. Es mostra en la novel·la com la vida urbana “soscavava l’autoritat patriarcal, els joves, els homes sols i les dones acudien en massa a les ciutats per buscar una feina més remunerada” (Wilson, 1995, p.59). Aquesta emancipació dels llaços de control social patriarcal era una amenaça que els duia a caure en la temptació i el pecat. La prostitució era considerada el “gran mal social”, es convertia en una metàfora del caos i del desordre, de l’enrunament de les jerarquies socials naturals i les institucions. La presència als carrers de dones públiques sense vigilància, era una amenaça per al poder masculí i la seva flaquesa (Wilson, 1995). La figura de flâneur que descriu Wilson és una persona que s’entreté, un badoc que perd el temps en els carrers de les ciutats. Si bé és cert que com diu Wilson, algunes dones escriptores com George Sand podien ser considerades flâneuses i en el Carrer de les Camèlies podem trobar certa similitud entre Cecilia i la figura del flâneur, en el sentit que viu de renda, alliberada de les càrregues familiars i que recorre els carrers de la ciutat de Barcelona, té el goig de mirar les botigues, els grans magatzems, passejar, la figura del flâneur no s’ajusta del tot a la descripció de Cecília. Més aviat Cecília representa la figura de les grisettes que vivien en parella de fet amb els seus amants i que més tard van ser desplaçades per les Lorette, que tenien relacions sexuals a canvi de diners i algunes d’elles, com Cecilia, van aconseguir ascendir en les capes socials (Wilson, 1995). El flâneur és un gentilhome que cerca plaer i que representa el domini masculí dels homes sobre les dones. Es passeja per tots els espais de la ciutat, que li pertanyen, són de domini públic masculí. En canvi, les dones no tenien aquest accés lliure per els espais de la ciutat.  Estaven relegades als espais privats que també eren de domini masculí. Moltes minyones estaven en situació de perill, envoltades de burgesos amb intencions gens nobles. Moltes dones vivien insegures, com la Cecília quan viu a la barraca, amb por constant.  La ciutat moderna creà una desconnexió entre camp i ciutat, “una pèrdua de les arrels, una unitat tancada que provocà la crisi de la civilització” (Bou, 2013, p.24). Tot i aquesta desconnexió, les ciutats eren espais més segurs que les zones rurals. La gran majoria de dones que vivien en una gran pobresa van tenir l’oportunitat de convertir-se en obreres assalariades i això els donava una mica de llibertat (Wilson, 1995).

En conclusió, Cecília representa l’heroïna que neix pobra i orfe. Gràcies a la prostitució s’emancipa i ascendeix dins l’escala social. Aconsegueix d’un mal, la subordinació masculina temporal, emancipar-se de la seva pobresa i la seva misèria. La vida de la protagonista no és massa diferent de la vida de la dona actual. La protagonista sobreviu en un espai desorientador, laberíntic de la ciutat que es transforma degut als canvis produïts pel progrés capitalista, una ciutat on els espais estan configurats exclusivament per la presència masculina i on la violència cap a les dones, l’assetjament sexual, la manca de seguretat que pateixen els personatges femenins és constant. La història ens recorda fets actuals, la por que senten les dones quan els cal desplaçar-se soles pels laberints dels carrers foscos de la ciutat, malauradament, a dia d’avui, les ciutats no han millorat gaire, com diu Wilson, “no hem solucionat aquests problemes, ja que no han desaparegut” (p.79).

Referències bibliogràfiques

Bou, E. (2013). Llegir la ciutat. En: Bou, E. La invenció de l’espai: Ciutat i viatge. Publicacions de la Universitat de València. p.1-30.

Campillo, M. (2021). Mercè Rodoreda en (Castellanos i Marrugat) Història de la Literatura Catalana. Volum VII (p.567-594). Editorial Barcino

Rodoreda, M. (2008). El carrer de les camèlies. En Narrativa Completa.Volum I. Edicions 62. p.331-505.

Wilson, E. (1995). The invisible Flâner. En Watson, S. i Gibson, K. Postmodern cities and spaces. Cambridge, Mass. p.59-79