Una de les grans escriptores de la literatura catalana, especialment del segle XX, va ser Mercè Rodoreda, coneguda per obres com La plaça del diamant, Mirall trencat o El carrer de les Camèlies, publicada el 1966. El carrer de les Camèlies narra la història de la Cecília G, que és també la narradora protagonista: es tracta d’una novel·la iniciàtica, construeix un personatge des de la infància fins a la maduresa. Inicia la narració quan la Cecília G és abandonada quan tan sols és un nadó: els seus pares adoptius la troben a les portes de casa, al carrer de les Camèlies: “Em van deixar al carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges”.

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

El fet d’haver estat adoptada col·loca la Cecília en un punt estrany i aliè, sense sentir-se mai d’enlloc, amb l’autopercepció de ser forestera constantment i, per tant, amb la necessitat de continuar trobant el seu lloc al món i a la ciutat en comptes de lluitar per sentir-se seva i personal la casa d’acollida. Tal com Enric Bou a “Llegir la ciutat” cita a l’arquitecte Francesc Careri, “L’ésser humà lluita entre dos desigs: instal·lar-nos en alguna banda, pertànyer a un lloc; i trobar en un altre lloc un nou camp d’acció”. [“Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658].

En el cas de la Cecília, constantment persegueix nous camps d’acció, sense acabar mai de forjar sensació de pertànyer a enlloc. El primer espai del qual fuig és de casa dels seus progenitors no biològics, per instal·lar-se amb el seu primer amant en una barraca del Carmel:

“Una nit vam anar a la barraca, i el seu germà havia mort a la guerra, i ja no vaig tornar mai més a casa. I era com si la casa i els senyors que m’havien recollit, amb les tasses de til·la i la torratxa i la butaca groga i la història de la imperdible i del paper, fossin una d’aquelles històries que s’expliquen a les criatures per fer-los por a les nits d’hivern o per fer-los alegria, segons com siguin.”

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

A partir d’aquest punt de la novel·la en el qual la Cecília fuig de l’Eixample, es troba constantment en ambients molt marginals i plens de misèria, des de les barraques del Carmel fins a altres espais sòrdids i inhòspits, però no sempre literals: sovint són també figurats, com quan ella compta amb una torre on viure, però malgrat això continua prostituint-se, una pràctica que comença a dur a terme des del primer moment en què abandona les barraques. Així doncs, la penúria i la indigència l’acompanyen fins i tot en els seus períodes d’abundància benestant. La seva soledat, doncs, mai és realment total, perquè sempre està acompanyada d’homes dels quals depèn completament, convertint-se en una dona independent sempre gràcies a ells, envaint-ho tot d’una fortor de roïnesa, encara que sigui només figurada en algunes ocasions.

La ciutat també acompanya moltíssim a la Cecília: els espais que Rodoreda presenta són reals i fàcilment reconeixibles pel lector català que domina la capital barcelonina, i les referències a diversos punts de la ciutat són constants:

“Em devien haver començat a seguir quan encara era a la Diagonal [..]” / “Per no veure el general vaig estar ser o vuit dies sense entrar al cafè i en comptes d’anar cap a la banda del Passeig de Gràcia anava amunt cap a la Diagonal.” / “Érem a Montjuïc […]” / “Al cap d’uns quants dies em va donar una entrada pel Liceu.” / “Vam baixar per la Rambla de Catalunya […]” / “[…]els altres es recordaven que havia viscut a Sants amb el fill […]” / “Vivia a Passeig de Gràcia”. 

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

De fet, Rodoreda sempre ha explicat la ciutat a través de les seves peces narratives, com a Mirall trencat, La plaça del diamant o altres, convertint-se en una escriptora crucial que ha ajudat a formar un imaginari literari català que ha contribuït a generar una Barcelona literària, com també ho van fer Josep Pla, Josep Carner, Narcís Oller, Montserrat Roig i tants altres. Tots aquests escriptors col·loquen Barcelona al mapa, igual que ho va fer Proust amb Venècia, per exemple, així com Enric Bou explica:

“De la mateixa manera que Proust o Thomas Mann formen part d’una Venècia literària, dir els seus noms significa suggerir com han vist algunes ciutats, espais urbans, París o Lübeck. […] Així passa amb Gómez de la Serna i Maragall. Ells pertanyen a un Madrid o una Barcelona literàries, i, al mateix temps, llegint els seus textos gaudim d’una recreació de l’ambient d’un moment. Molts dels seus textos ens evoquen la transformació dels llocs en estats de l’ànima i de l’ànima del paisatge”.

“Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658

Tal com Enric Bou exposa també a “Llegir la ciutat”, “Els textos literaris obren una línia d’investigació sobre la ciutat que no té comparació en el camp de les ciències socials. La literatura ens permet discutir les nocions d’urbs i de civitas, la transformació de l’espai, la juxtaposició de les capes.”

. “Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658

Aquesta és també la funció d’El carrer de les Camèlies, on la ciutat és un personatge més, que també allibera i oprimeix la protagonista tal com ho fan els homes.

Llegint aquesta obra narrativa de Rodoreda, però, és inevitable analitzar-la també des de la perspectiva de gènere: què tenen les pràctiques espacials de la Cecília G d’emancipatori i què tenen de subordinació a l’ordre masculí? Realment, la manera d’habitar als espais de la Cecília és, com tot, des de la perspectiva masculina: abandona una casa on havia estat acollida per fugir a una barraca amb un noi, on comença la seva mala vida, i a partir d’aquí es veu sempre subordinada a homes, sigui perquè viu de la prostitució o perquè és mantinguda, com per exemple per en Marc.

La Cecília G, doncs, és una “franeur”, una passejant, una ciutadana de la ciutat que constantment vaga pels carrers, oberta a tot el que pugui succeir, fins el punt que fins i tot era “flaneur” sent un nadó, quan la deixen al carrer a la seva sort: ella pertany a la ciutat des de sempre. Malgrat això, és cert que està completament subordinada a l’ordre masculí, i la manera de conquerir l’espai que té també està completament distorsionada per aquesta submissió de gènere: les seves passejades al Liceu, la seva estada a les barraques del Carmel… l’espai ve determinat sempre pels homes del seu entorn, que la maltracten, i mai són realment una decisió pròpia. És curiós com la Cecília G va acabar prostituint-se i ocupant un espai d’opressió dins de la pròpia ciutat, quan realment, en el moment, segons la teorització d’Elisabeth Wilson, ocupar la ciutat com a dona era justament l’oposat: una oportunitat per les dones d’alliberar-se durant el segle XIX, el moment en què poden començar a fer de “flaneurs” lliurement:

“La presència mateixa de les dones sense vigilància -sense amo- constituïa una amenaça tant per al poder masculí com per a la flaquesa dels homes. Amb tot, encara que la classe dominant masculina va fer tots els possibles per restringir el moviment de dones a les ciutats, va resultar impossible desterrar-les dels espais públics.”

Wilson, Elisabeth. “The Invisible Flâneur”. En: Sophie Watson; Katherine Gibson (eds.). Postmodern Cities and Spaces. Cambridge, Mass. : Blackwell, 1995. p. 59-79. ISBN 0631194037

A la Cecília G no aconsegueixen restringir-li el moviment en tot moment (tot i que en molts altres sí, com quan està sota les ordres d’en Marc) però fins i tot quan és lliure i passeja sota la seva pròpia voluntat, ho fa realment des de l’opressió: des de la necessitat de sentir-se validada i des de la de supervivència implacable, des de la dependència absoluta als homes del seu voltant.

Bibliografia

• Wilson, Elisabeth. “The Invisible Flâneur”. En: Sophie Watson; Katherine Gibson (eds.). Postmodern Cities and Spaces. Cambridge, Mass. : Blackwell, 1995. p. 59-79. ISBN 0631194037
• “Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658
• “Andar en la ciudad”. Bifurcaciones: Revista de estudios culturales urbanos. Nº. 7, 2008. p 0-0. ISSN 07181132

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

En l’exili, Mercè Rodoreda, finalment publicà El carrer de les camèlies, l’any 1966 després d’una aventura en el temps que s’allargà dos anys. En conseqüència, rep el reconeixement de les institucions i el guardó literari del Premi Sant Jordi que tant havia cercat.

La ciutat i els seus topants, són la columna vertebral d’aquesta reflexió, la qual ens porta a desgranar, mitjançant el missatge del personatge principal de l’obra de Rodoreda, la Cecilia Ce, una amalgama de missatges intrínsecs que s’amaguen darrera de la gran capital catalana i de l’aparador sociològic que contempla l’esdevenir de la protagonista. Rodoreda plasma l’estat de la seva ciutat natal amb una visió colpidora dels esdeveniments, urbans, socials i polítics que succeeixen durant la postguerra.

Dintre d’aquest conjunt, s’encabeix el relat de la vida de la nostra protagonista, negligida quan és un nadó als peus d’una casa de classe benestant, on és nodrida i educada en un món que no se’l sent mai seu, la qual cosa la fa cercar el seu espai en la ciutat on passa periple rere periple, on interactua amb la companyia de diverses figures masculines i on recorre les parts més fosques del lumpen. Havent tocat fons, remunta el vol i finalment troba el seu lloc dintre de la societat de la ciutat.

Una ciutat, Barcelona, que esdevé inalterable malgrat l’avanç del temps, un espai que roman indiferent per a la protagonista de l’obra, la qual resta immersa en el seu viacrucis personal que es dilata en el temps, el qual transcorre en diferents punts de la ciutat, i esdevé de la infància a la maduresa.

A mesura que avança el relat, identifiquem les diferents zones de la ciutat amb els diferents estrats socials que les habiten i alhora el que representen per a la Cecilia Ce, segons les relacions que ha experimentat en cadascun d’ells: la infantesa en la casa del carrer de les Camèlies, a les afores de Barcelona, la barraca en la falda de Montjuïc, la presó, les Rambles, el centre.

Trobem que el simbolisme i el missatge de Rodoreda apareix darrere de diferents ambients, localitzacions i elements (objectes flors), els quals al mateix temps d’estar carregats de simbologies, s’entrellacen en diferents èpoques del viatge vital de la protagonista.

Cecilia comença a endinsar-se poc a poc en la gran ciutat i dins d’una munió de sentiments laberíntics, pas a pas, troba el seu espai i es envaïda per diferents sentiments que fins aleshores li havien mancat. Descobreix els carrers i el sentiment d’autonomia que li genera el fet de recórrer-los de dalt a baix, el qual es contraposa amb el sentiment que li generava el restar engabiada en pisos i cases.

És en aquest moment, que podem veure-hi reflectida la figura social de la qual ens parla Wilson: el flâneur. Podem dir que Cecilia esdevé aquest personatge en versió femenina (flâneuse) quan dedica tot el temps que pot a recórrer els carrers de la ciutat on perd tota noció de temps i es deixa transportar com si estigués sota un encanteri que la fa deambular sense rumb i observar tot el teixit urbà i social del moment amb el mer propòsit de saciar la seva set d’allò que li manca. Interactua i estudia amb personatges originals i estranys que habiten les àrees més atrotinades de la ciutat, els quals li transmeten sensacions de buidor i de tristesa que la continuen lligant a la cerca que anhela tant.

Dins d’aquest rerefons estrany també trobem una mescla de sentiments i comportaments contradictoris, els quals tots queden supeditats per prioritzar aquella sensació de llibertat que la protagonista tant desitja i necessita «allà dintre no hi havia res que fos meu i a fora hi havia els carrers i l’aire” (p. 163).

En la primera plana del llibre trobem una frase de T.S. Eliot que ens transporta directament a l’univers de rodoreda, la qual fa referència a aquest modus vivendi de Cecilia: “I have walked many years in this city”.

En el rerefons de la història, podem llegir la continua ànsia de llibertat que la protagonista cerca i que no acaba de trobar de manera complerta, és un anar i venir per deslliurar-se de la imposició que els homes, amb els quals viu diferents etapes de la seva vida, exerceixen en ella, provocant-li una sensació d’ofec. Fins i tot quan aconsegueix establir-se de manera definitiva, la figura de l’home continua al seu costat. Aquest fet que Rodoreda planteja, mostra la situació de la societat de l’època on l’hegemonia del patriarcat era palesa i es mostrava de manera autoritària.

Per concloure, entenem que l’obra de Rodoreda ens proporciona una visió incòmoda de la ciutat comtal, un punt de vista que habitualment no hi estem avesats i que tampoc agrada descobrir, un relat sobre els hàbits foscos de la societat i de les misèries que amaga la ciutat que es personifiquen en éssers humans que ens envolten. Un relat que, per escenificar encara més la cruesa i la indignitat d’aquest, ho fa mitjançant un personatge femení, i no un de qualsevol, si no un provinent d’un estrat social benestant, el qual se li suposa un futur acomodat lluny de tota la immundícia en la que es veu immers el personatge.

No emmascara la violència de la realitat que és palesa en el dia a dia de la protagonista en la ciutat i que ens la descriu amb un realisme subjectiu i despietat, el qual pertany a la seva cosmovisió.

Bibliografia:

Traducció de: Elizabeth Wilson. “The Invisible Flâneur”. En: Elizabeth Wilson.

Postmodern Cities and Spaces. Oxford: Blackwell. p. 59-79.

“Llegir la ciutat”. Enric Bou. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30.

“Andar en la ciudad”. Bifurcaciones: Revista de estudios culturales urbanos. Nº. 7, 2008.

“El Carrer de les Camèlies”. Mercè Rodoreda. Club Editor Jove, 2020.

Opció 1

El carrer de les camèlies gira al voltant de la vida de la Cecília Ce, la seva protagonista, que viu un constant canvi personal i social en el moment en què es situa l’obra. La seva vida explica la història cultural i els esdeveniments que es succeïen en aquells anys.

La novel·la tracta l’espai de doble manera: una a través de la ciutat de la Barcelona transgressora (com l’obra de Mercè Rodoreda) de l’era industrial dels anys 20 del segle XX i de les coses i llocs que la componen (com espais i àmbits públics i privats) (Johnson, P. L (2006)) i, l’altre, a través del camí que va emprenent durant la seva vida la protagonista (com per exemple, en la comparació de classes socials) (Wilson, E. (1995)) marcat per la pèrdua de la innocència i la recerca de la seva identitat.

La Cecília es converteix en flâneur, i per mitjà de passejos i de fugides recorre i analitza posteriorment les experiències que viu durant aquest camí: el seu abandonament en néixer, l’aparença física i el seu deteriorament, el desig, la maternitat, el matrimoni, la seva economia, la seva llar, la seva vida professional, la violència masclista verbal i física, la paritat de gènere, el futur i sobretot la seva vida emocional, en paraules de Bou (2013): “Transformar l’espai per tal de modificar les maneres de viure dels ciutadans”.

Els espais físics es troben en consonància i van lligats als estats anímics de la Cecília.

Mari Carme Cartoixà i Cartoixà

Barcelona, 8 de desembre de 2022

Estudiant de Llengua i literatura catalanes

Referències bibliogràfiques

• Bou, E. (2013). Llegir la ciutat. Dins E. Bou, La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, p. 19-62.
• Johnson, P. L (2006). Introduction: Catalan Spaces. Romance Quarterly, 53(3), p.163-168.
• Rodoreda, M. (2020). El carrer de les Camèlies. Club Editor.
• Wilson, E. (1995) “The Invisible Flâneur”. En Sopihie Watson: Katherine Gibson (eds.)Postmodern Cities. Cambridge, Mass: Blackwell, p. 59-79.

“Notre vie es un voyage

Dans l´Hiver est dans la Nuit,

Nous cherchons notre passage

Dans le Ciel où rient ne luit”

(Louis-Ferdinand Céline, 1932)

La protagonista femenina de Mercè Rodoreda a El Carrer de les Camèlies és Cecília Ce. Ja des del primer moment en què fou trobada de nadó a la intempèrie  al carrer que duu el nom de la novel·la, els espais esdevenen clau per entendre la seva història vital, la seva vida-viatge. Tots els espais de l´obra actuen com un personatge més. Tant com la societat i la història (Third Space d´Edward Soja). De Certeau així ho explica a la seva tesi: “Los lugares son historias fragmentades y replegadas, pasados robados (…) (De , Certeau, 2008, pàg.14).

Cadascun dels llocs que esdevenen l´itinerari vital de Cecília Ce al llarg de la seva vida agafen una estructura circular en cloure amb el retorn a l´indret d´origen, el Carrer de les Camèlies. Accepta el seu passat i s’hi reconcilia, i amb això recupera la seva identitat. Tot aquest cercle, però, és un llarg camí. El llibre és una novel·la-riu a través dels distints episodis de la vida que conformen la trajectòria de Cecília Ce, narrada com un auto-relat que a voltes es combina amb l’oratio quasi obliqua (OQO). Esdevé un  “voyage au bout de la nuit”, semblant al primer llibre de Céline, probablement llegit per Rodoreda, però amb la diferència que la protagonista de l´escriptora catalana no es mou de Barcelona (Arnau, 2000, pàg.91).

Des de l’inici, els pares adoptius de la casa d’acollida foren els primers carcellers de Cecília Ce, gairebé no la deixaven sortir. Ho havia de fer amb permís, i sinó s´escapava al centre de Barcelona. Quan tornava era castigada o es posava malalta: “I jo estava malalta perquè l´haver-me escapat m´havia fet patir molt (Rodoreda, 1983, pàg.22). La vida segura però asfixiant i claustrofòbica de la noia-dona burgesa és el primer espai principal diferenciat de la vida de Cecília Ce. L´altre és l´espai urbà barceloní que habiten l´altra mena de noies-dones de classe més baixa.

Quan la jove protagonista decideix fugir de casa cap a la barraca, amb l´Eusebi, comença l´avantsala del seu periple per la ciutat de Barcelona, una ciutat fosca, desolada per la postguerra, amb un sentiment de desarrelament, de desemparament general. La biografia de la Cecília Ce és totalment versemblant respecte a la realitat contextual històrica que l´envolta. Un to grotesc embolcalla la novel·la, com quan descriu la barraca: “(…) només tenia dues parets de maó; les altres eren fetes amb llaunes (…) (Rodoreda, 1983, pàg.63), i quan tota sola decideix anar “a fer homes” per guanyar-se la vida, entra en un nou univers urbà on  la majoria dels personatges masculins, també alguns de femenins, agafen aquesta connotació grotesca, a vegades repugnant: “Era un home d´una trentena d´anys però no els hi feia ningú perquè era petit i magre, tot ell un nervi, amb la boca esquinçada fins a les orelles i amb unes orelles com si fossin fetes a la mida d´algú altre de tan grosses” (Rodoreda, 1983, pàg. 112).

La seva vida de “deambulació”,  de passejos per la ciutat, de badar ( “el que a mi m´agrada és embadalir-me davant els núvols” (Roig, 1973), digué Rodoreda a un entrevista), no es podria relacionar directament amb la figura del flâneur, malgrat les coincidències. Segons Bou: “El badoc o flâneur efectua un passeig titubejant, pot practicar el flirt visual, seguir una dama pels carrers de la ciutat” (Bou, 2013: pàg.57), o Wilson esmenta: “ El flâneur és un gentil-home (…) (Wilson, 1995, pàg.6), o: “(…) el flâneur representa el domini visual i voyeurístic dels homes sobre les dones” (Wilson, 1995, pàg.9).  Així doncs, la figura de flâneur  de vaguejar pels carrers sense rumb, la d´observador apassionat, la de passar la major part del dia contemplant l´espectacle urbà, no es podia atribuir a Cecília, ja de primeres pel sol fet de ser dona. El context cultural literari patriarcal ubica el gènere femení com un element més de l´escenari urbanístic, el qual es pot posseir, utilitzar o adquirir a conveniència. De fet, en aquella època, si una noia s´esbargia sola o s´asseia sola a una cafeteria se la considerava sovint una prostituta. Segons Kracauer, en el sistema mercantil capitalista de la ciutat, també hi intervenia la sexualitat. Així doncs,  la figura femenina de lorette, que mantenia relacions sexuals a canvi de diners sense comprometre´s emocionalment, es podria relacionar amb Cecília Ce (Wilson, 1995: pàg.8). Ras i curt, el poder decideix quin és el lloc del gènere femení, i el carrer no ho és pas.

En tot aquest viatge existencial, la protagonista viu en diferents espais i coneix diferents homes, com a l´habitació de la fonda amb el Cosme: “(…) el fondista no em va agradar mai. Però jo tenia gana” (Rodoreda, 1983, pàg.111), amb en Marc al mig pis en el qual havia d´aguantar ser espiada pel sastre, i la companyia de la senyora Constància; els dies amb l´Eladi, l´amor impossible de l´Esteve; o en Martí. Amb tots hi manté una relació de dependència total. Els espais en què viu mai són propis ni sencers, i s´acostuma a ser una dona mantinguda. No s´aprofundeix, però aquests personatges masculins, són tractats d´una manera superficial. De fet, a través dels espais que tenen un lligam especial amb els records, els quals ens descriu tant bé la protagonista: “L´única cosa del pis que em va agradar va ser una gallina” (Rodoreda, 1983, pàg.126), s´aconsegueix entendre més el personatge i la situació. Canvia sovint de domicili, però enlloc s´hi troba bé.

Cecília Ce sempre està subordinada a l´ordre masculí. Amb tot el reguitzell d´homes que es troba pel camí, sembla que hi cerqui el seu pare, aquell progenitor que mai va conèixer. Pateix una mena de complex d´ Èdip, i tracta de pal·liar-lo amb la constant coneixença de nous homes, cap dels quals la convenç. Prostituir-se és alhora un acte d´intent d´emancipació respecte a l´home i, també, de supervivència. Però la protagonista no deixa de ser mai una víctima. Pateix violacions, avortaments, maltractaments, humiliacions: “Jo vivia nua i no me n´adonava “ (Rodoreda, 1983, pàg.103), però en el fons, ella es creu la culpable. Cecília Ce se sent avergonyida, atemorida, marginada, acomplexada durant tota la novel·la, i ho reflecteix amb el seus vestits que mai li són còmodes, o són esperpèntics: “La Tere em va deixar un vestit de jaqueta que em venia just i unes sabates rosses que em venien grans” (Rodoreda, 1983, pàg. 83). És vulnerada al carrer per totes les mirades d´aquells homes que la veuen com a mercaderia. Tan sols és al final amb en Martí, amb el qual s´ha de dir que Cecília Ce té en compte sobretot els aspectes merament pragmàtics i materials (recordem que li regala en propietat una torre), que perd tota aquesta sensació de desplaçament, de vergonya, de por: “ (…) en Miquel em va preguntar si no em faria por de travessar el jardí sola. Li vaig dir que acabava de perdre la por” (Rodoreda, 1983, pàg.238). La protagonista s´accepta i s´identifica a si mateixa, a través de la solitud abraça la llibertat, perquè sap que està sola, se n’adona a dins del Liceu veient en Martí amb la seva família: “Allà dintre no hi havia res que fos meu i a fora hi havia els carrers i l´aire” (Rodoreda, 1983 ,pàg.233).

Cecília Ce tan sols se sent lliure envoltada de naturalesa, com a la torre del final de la novel·la. Els til·lers de la rambla Catalunya, les plantes com les del cafè de les falgueres, les flors, també presents en tota l´obra, són espurnes de llibertat que caça al vol la nostra protagonista, i l´ajuden a sobreviure. En la gran selva d´asfalt que és la ciutat tot esdevé impersonal, els individus també, com els quadres d´Edward Hopper. Igual que en tota l’obra de Rodoreda cal tenir en compte la vida personal de l´escriptora, així són dignes d´esment aquestes seves paraules: “ Morir per culpa del perfum de les flors era una temptació, però, podria jo, en el jardí de casa, collir prou flors perquè el seu perfum m´adormís i em matés?” (Rodoreda a Arnau, 2000, pàg. 116).

L´escriptora barcelonina mai jutja els valors morals de Cecília Ce. Mai la titlla de dona manipuladora ni calculadora, ni de treure profit de la seva bellesa per obtenir-ne un benefici o proposar-se ensorrar l´home en qüestió. El concepte de femme fatale no s´adequaria gens a la seva protagonista.

Tot el simbolisme que empra Rodoreda a través de la consciència subjectiva de Cecília Ce té un to clarament antiromàntic. Les experiències i els espais vitals que coneix en aquella Barcelona derrotada, aquella grisa i confusa realitat, són expressats sense sentimentalisme, sense exageracions, de forma gairebé onírica i fantasiosa, i en resta només tot allò fonamental, l´essència.

BIBLIOGRAFIA

Arnau, Carme (2000). “Memòria i ficció en l´obra de Mercè Rodoreda”. Fundació Mercè Rodoreda. Pag. 59-121.

Bou, Enric. (2013). “Llegir la ciutat”. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València. Pàg. 1-30.

De Certeau, Michel. (2008). Andar en la ciudad”. Bifurcaciones: Revista de estudios culturales urbanos. Nº. 7. p 0-0.

Rodoreda, Mercè. (1983).” El carrer de les Camèlies”. Club Editor.

Roig, Montserrat. (1973). “Entrevista a Mercè Rodoreda”. https://www.elcritic.cat/entrevistes/montserrat-roig-entrevista-merce-rodoreda-43680

Wilson, Elizabeth. (1995) “The Invisible Flâneur”. A: Elizabeth Wilson. Postmodern Cities and Spaces. Oxford: Blackwell. p. 59-79.

.

Aquesta activitat s’estructurarà en tres apartats. Inicialment es farà un petit resum de la història. A continuació s’analitzarà l’estructura del temps i de l’espai i es finalitzarà amb la mirada de la figura del flâneur i la seva relació amb la seva protagonista.

El carrer de les Camèlies és una novel·la constituïda per la narració de vida de la seva protagonista en una trajectòria marcada per la pèrdua de la innocència. “Es mostra el dolor, la por i la crueltat inherent a la vida humana. Mostra el buit existencial que enclouen el buit metafísic, que és el buit de no-res que hi ha darrera de totes les sensacions, passions i sentiments” (Campillo, 2021, p.579). És la història d’una nena trobada al peu d’un reixat. L’abandó d’un nadó està relacionat explícitament amb la història bíblica de Moisès. La nena busca el pare i es fuga amb un noi. Porta una vida amistançada a les barraques; Es prostitueix a la Rambla, i va pujant després en l’ofici “d’acompanyant”, amb amics particulars que li posen un pis. Aconsegueix una torre pròpia en un barri alt de la ciutat, des d’on fa diners especulant amb pisos, per finalment tornar a entrar al Liceu, on s’havia colat quan era una nena per veure la funció de “l’home geperut que al final passava amb la seva filla morta dins d’un sac” (Campillo, 2021, p.579).

El pas del temps en la novel·la, així com els diferents espais, concrets, històrics i coneguts són fonamentals en la redacció d’El carrer de les Camèlies. És una novel·la escrita a Ginebra, durant l’exili. Rodoreda l’escriu des de la memòria retrospectiva de la realitat. És molt precisa i detallada en algunes descripcions (carrers, cases, interiors, aparadors i botigues, objectes, topònims, formes expressives d’ús popular) i “l’adequació dels personatges a un ambient, a unes formes de vida recognoscibles, a una geografia urbana concreta i a uns esdeveniments històrics decisius” (Campillo, 2021, p.585). Cecília Ce deambula per la ciutat com una “morta viva”, seguint els colors, les pudors dels carrers i les coses devastades. Reflexa una ciutat moribunda, de misèria, on hi ha morts per la guerra, gent a la presó, malalts, baralles, accidents mortals, parts o avortaments, inclús els nadons s’alleten de pus (cap. XI). El carrer de les camèlies és la història de les prostitutes que malviuen com poden, dels canalles i de les alcavotes.

Campillo (2021) veu una relació clara entre la protagonista i la narració bíblica de la caiguda de Jerusalem. En aquesta narració la ruïna de la ciutat es personifica en la figura d’una dona anomenada “la Gran Prostituta”, una dona vestida amb porpra i grana, guarnida d’or amb pedres precioses.  Es troben molts elements associats a la protagonista del carrer de les Camèlies. Cecília vestida amb el vestit vermell, les joies regalades pels diferents homes, com la diadema que representa la seva ascensió en l’escala social quan visita el Liceu. Aquesta escalada social és recurrent. Està simbolitzada en la pujada a la muntanya del Tibidabo, on hi ha un temple expiatori. La primera ascensió al Tibidabo ho fa amb l’Eusebi. La nit que dormen tots dos a la muntanya simbolitza un fragment apocalíptic, “la caiguda d’estrelles, el dia de la ira i enllaça amb les set bales de vidre i el passador amb estrelles de brillants que li regala l’Eusebi, un símbol del pas de la infantesa a l’edat adulta” (Campillo, 2021, p.591). La tercera ascensió, al capítol XXIII,  Cecília vestida de negre, s’enfila amb el fondista la Nit de Sant Joan. Serà el seu amic Esteve qui finalment salvarà a Cecília regalant-li la torre. Campillo relaciona aquest torre amb la nova ciutat de Jerusalem, una torre amb “set plàtans a la banda de l’entrada”. En aquesta casa Cecília es refugia voltada d’àngels que simbolitzen els protectors del Gènesi. En la visita al Liceu amb el vestit vermell Campillo hi relaciona l’escena apocalíptica que es correspon amb l’obertura del setè segell i els set tocs de trompeta “es va fer un gran silenci i tot d’una, com si vinguessin d’un altre món, es van sentir unes trompetes molt tristes” (Rodoreda, 2008, p.485). La sortida sobtada de la protagonista implica la renúncia al món que tant havia desitjat. Demana al seu xofer, en Miquel, que la deixi a la Rambla. L’última passejada porta Cecília a casa del vigilant que la va trobar i la va rescatar al inici de la seva història. Allà el vell li confessarà l’origen de la seva identitat, del seu nom, en record a una nena que sempre estava malalta i es va morir. Aquest final té un caràcter d’epifania (Campillo, 2021).

La malaltia, la misèria i la pobresa són constants en la ciutat que descriu la protagonista. Es mostra en la novel·la com la vida urbana “soscavava l’autoritat patriarcal, els joves, els homes sols i les dones acudien en massa a les ciutats per buscar una feina més remunerada” (Wilson, 1995, p.59). Aquesta emancipació dels llaços de control social patriarcal era una amenaça que els duia a caure en la temptació i el pecat. La prostitució era considerada el “gran mal social”, es convertia en una metàfora del caos i del desordre, de l’enrunament de les jerarquies socials naturals i les institucions. La presència als carrers de dones públiques sense vigilància, era una amenaça per al poder masculí i la seva flaquesa (Wilson, 1995). La figura de flâneur que descriu Wilson és una persona que s’entreté, un badoc que perd el temps en els carrers de les ciutats. Si bé és cert que com diu Wilson, algunes dones escriptores com George Sand podien ser considerades flâneuses i en el Carrer de les Camèlies podem trobar certa similitud entre Cecilia i la figura del flâneur, en el sentit que viu de renda, alliberada de les càrregues familiars i que recorre els carrers de la ciutat de Barcelona, té el goig de mirar les botigues, els grans magatzems, passejar, la figura del flâneur no s’ajusta del tot a la descripció de Cecília. Més aviat Cecília representa la figura de les grisettes que vivien en parella de fet amb els seus amants i que més tard van ser desplaçades per les Lorette, que tenien relacions sexuals a canvi de diners i algunes d’elles, com Cecilia, van aconseguir ascendir en les capes socials (Wilson, 1995). El flâneur és un gentilhome que cerca plaer i que representa el domini masculí dels homes sobre les dones. Es passeja per tots els espais de la ciutat, que li pertanyen, són de domini públic masculí. En canvi, les dones no tenien aquest accés lliure per els espais de la ciutat.  Estaven relegades als espais privats que també eren de domini masculí. Moltes minyones estaven en situació de perill, envoltades de burgesos amb intencions gens nobles. Moltes dones vivien insegures, com la Cecília quan viu a la barraca, amb por constant.  La ciutat moderna creà una desconnexió entre camp i ciutat, “una pèrdua de les arrels, una unitat tancada que provocà la crisi de la civilització” (Bou, 2013, p.24). Tot i aquesta desconnexió, les ciutats eren espais més segurs que les zones rurals. La gran majoria de dones que vivien en una gran pobresa van tenir l’oportunitat de convertir-se en obreres assalariades i això els donava una mica de llibertat (Wilson, 1995).

En conclusió, Cecília representa l’heroïna que neix pobra i orfe. Gràcies a la prostitució s’emancipa i ascendeix dins l’escala social. Aconsegueix d’un mal, la subordinació masculina temporal, emancipar-se de la seva pobresa i la seva misèria. La vida de la protagonista no és massa diferent de la vida de la dona actual. La protagonista sobreviu en un espai desorientador, laberíntic de la ciutat que es transforma degut als canvis produïts pel progrés capitalista, una ciutat on els espais estan configurats exclusivament per la presència masculina i on la violència cap a les dones, l’assetjament sexual, la manca de seguretat que pateixen els personatges femenins és constant. La història ens recorda fets actuals, la por que senten les dones quan els cal desplaçar-se soles pels laberints dels carrers foscos de la ciutat, malauradament, a dia d’avui, les ciutats no han millorat gaire, com diu Wilson, “no hem solucionat aquests problemes, ja que no han desaparegut” (p.79).

Referències bibliogràfiques

Bou, E. (2013). Llegir la ciutat. En: Bou, E. La invenció de l’espai: Ciutat i viatge. Publicacions de la Universitat de València. p.1-30.

Campillo, M. (2021). Mercè Rodoreda en (Castellanos i Marrugat) Història de la Literatura Catalana. Volum VII (p.567-594). Editorial Barcino

Rodoreda, M. (2008). El carrer de les camèlies. En Narrativa Completa.Volum I. Edicions 62. p.331-505.

Wilson, E. (1995). The invisible Flâner. En Watson, S. i Gibson, K. Postmodern cities and spaces. Cambridge, Mass. p.59-79

A l’aula de Literatura catalana: societat i cultura s’ha fet un debat de la nació i la memòria partint de les teories d’Anderson, Traverso, Hobsbawm, i una selecció de poemes. A continuació, compartiré les idees a destacar de cada poema:

Nit de sang de Jacint Verdaguer

Aquest poema Clàudia Fabra (02/11) el contextualitza amb la Guerra dels Segadors, relaciona el poema les idees principals que concorden amb el concepte de nació d’Anderson “realitat imaginada, limitació de la nació, realitat sobirana i lliure, i nació comunitària”. A més a més, subratlla la forta relació de Verdaguer amb la fe que es relacionaria amb la nació catalana, Caterina Latorre (06/11) afegeix que aquest nacionalisme no substitueix la religió, altre punt que concorda amb Anderson, Farners Miró (06/11) emfatitza el fet que Verdaguer deixe escrits els fets i ho faça en català que Leticia Gisbert (07/11) acaba afirmant com al fet que l’autor fa un “ús deliberat de la llengua vernacla impresa amb el marc teòric d’Anderson”.

Laura Mora (02/11) relaciona la memòria i la història de Traverso al poema on “la memòria feble s’interrelaciona també amb la història”.

La creu de Joan Alcover

Laura Mora (02/11) esmenta aquest poema en parlar de la relació entre memòria i història que fa Traverso, perquè a la primera estrofa del poema trobem la figura de Jaume el Conqueridor, i la idea que “la història l’escriuen els vencedors” que també observem al poema. En aquest poema no s’aprofundeix més al debat.

La Sardana de Maragall

A aquest poema es relaciona principalment amb la idea de tradició inventada d’Hobsbawm, Farners Miró (06/11) exposa que Maragall crea un himne i reafirma la creació de la tradició inventada.

Leticia Gisbert (06/11), Esther Ferrando (07/11) relacionen el poema amb el concepte de nació d’Anderson que projectaria l’autor al poema.

Elegia II de Carles Riba

Aquest poema es relaciona amb Anderson, Clàudia Fabra (05/11) explica la metàfora del temple grec com a la nostàlgia i l’esperança de la nació catalana per mantenir-se dempeus, Marc González (09/11) està d’acord amb la interpretació anterior “per la qual trobes inaplicable el concepte de nació limitada a certa expressió del nacionalisme català que pretén connectar-nos amb la cultura clàssica”.

Del Rei Jaume de Vicent Andrés Estellés

Es relaciona el poema d’Estellés amb el concepte de semificció d’Hobsbawm, Farners Miró (06/11) explica que el poeta reforça amb el poema l’èpica del rei Jaume, però no imagina una tradició sencera.

Vuit de març de Maria-Mercè Marçal

Aquest poema s’ha relacionat amb les idees al voltant de les teories feministes. Jordi Navarro (03/11) relaciona aquest poema amb la transició postfranquista amb la qual no hi està d’acord Leticia Gisbert (07/11) que no creu que s’emmarque en un temps puntual. Es genera debat sobre què simbolitzen les bruixes quan Jordi Navarro (03/11) lliga la voluntat de trencar de les bruixes amb les dones del moment, Miriam Milán (06/11) veu amb el símbol una al·lusió al poder i Maria Nadal (07/11) la cerca d’un nou llenguatge. Nerea Hernández (08/11) afegeix que MMM vol desmercantilitzar i descolonitzar l’espai cultural.

En aquest poema s’analitzen des de les teories d’Hobsbawm sobre les tradicions inventades veiem aspectes molt diversos: la temporalitat, la idea col·lectiva, la idea d’un futur millor partint d’un passat o el passat històric feminista.

Inscripció de Pere Gimferrer

El company Jordi Navarro (03/11) ens contextualitza els personatges d’aquest poema, Guillem Hidalgo (05/11)introdueix la idea que els fets històrics com s’han introduït “en les ments de gairebé de tots els individus una versió concreta d’uns fets concrets” que Maria Nadal (07/11) entén s’emmarca en les teories de Traverso de memòria i història.

En definitiva, alguns poemes s’han tractat en major o menor mesura. El més interessant sembla l’aplicació de diferents teories en un mateix poema, mostrant la versatilitat d’interpretació que tenen aquests.

Els estudiants de Literatura catalana: societat i cultura han participat recentment a un debat escrit. La intenció era la de treballar el concepte de nació, nacionalismes i tradició, comptant, per reflexionar al voltant d’aquestes idees, amb els textos del teòric Benedict Anderson (amb el seu text “Comunitats imaginades”), Eric Hobsbawm (“L’invent de la tradició”) i l’historiador Enzo Traverso, amb el text “El temps i la força”. També es podia complementar amb les lectures de Salvador Cardús (“La immigració com a lloc de memòria nacional) o Magí Sunyer (“La mitologia nacional catalana”), a més de complementar-ho amb la documentació que cada alumne consideres.

La lectura d’aquests breus articles ha calat als estudiants permetent-los’hi fer una anàlisi de diversos poemes proposats també pel docent. Poemes de la literatura catalana, la majoria escrits durant el segle XX, i d’alguna manera relacionats amb els conceptes del nacionalisme i la tradició. Entre la selecció hi brillen noms com Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Carles Riba o Maria Mercè Marçal.

La proposta és molt interessant perquè l’anàlisi dels poemes depenent del text teòric del qual parteixi l’alumne (Hobsawm, Anderson o Traverso) i acaba d’enriquir el treball el fet que cada poema, malgrat que tots giren al voltant de la mateixa temàtica, parteixen de punts diferents. És molt potent, per exemple, l’anàlisi d'”Inscripció” de Pere Gimferrer, que parla sobre ETA i els GAL, si ho mires des de la perspectiva teòrica de Traverso i la seva teoria del dolor i el patiment per forjar el sentiment de nacionalisme. La Núria Carabasa ha fet l’anàlisi de l’obra de Gimferrer a través del text d’Anderson, i també resulta molt atractiva la seva visió, més enfocada a la religió.
Analitzar “La sardana”, en canvi, de Joan Maragall, converteix l’activitat en un exercici completament diferent: és un text que invoca una tradició amb joia, és un poema ple de llum i color que vincula el nacionalisme a una qüestió cultural i identitària molt fonda però desvinculada del dolor. El dolor, però, és l’eix que molts dels teòrics estudien, i també és des d’on neixen molts dels poemes proposats, com la narració de la Guerra dels Segadors, “Nit de sang” de Jacint Verdaguer o la narració de l’exili a “Súnion” de Carles Riba. En el cas de “Nit de sang”, per exemple, és molt rica l’anàlisi que en fa la Fani Bordes, tot a partir del text d’Enzo Traverso, comentant el poder de la memòria històrica i com la literatura és un eix importantíssim per construir una identitat nacional.

El nacionalisme, però, no apareix a tots les anàlisis, perquè hi ha poemes on pren més força la tradició, que sovint va vinculada amb qüestions nacionals, però no sempre. És el cas del poema “El vuit de març”, de Maria Mercè Marçal, una reivindicació en vers de l’alliberament femení, una anàlisi poètic de les tradicions vinculades amb la feminitat i una intenció de destruir-les per desfer-nos de l’opressió patriarcal. Així doncs, molt alumant també ha posat per analitzar aquest poema i concentrar-se en la part més fosca de la tradició: i és que la tradició no és sempre un concepte acompanyat del sentiment de comunitat i d’identitat individual, sinó que molts cops és una llosa d’opressions convertides i dissimulades sota el nom de “tradició”. Aquest poema té encara més potència si es treballa al costat del text de Hobswan sobre les tradicions inventades, com ha fet la Mar Chavarria o en Quim Codinach.

Tot i això, és cert que un dels punts centrals de debat ha estat el nacionalisme, d’on neix, si es perjudicial o positiu per la comunitat, i com es manifesta aquest nacionalisme. Al parlar des de Catalunya, és clar, la visió és, la majoria de vegades, enfocada cap al conflicte nacional que patim els catalans, i la situació de país ocupat en la que ens trobem, que genera encara més catalanisme i manifestacions artístiques d’aquest.

En qualsevol cas, el debat és ric i divers, tocant temàtiques molt diverses però amb sentit dins de la mateixa proposta del docent, i és realment molt profitós poder fer-hi un cop d’ull per nodrir-te de tot allò que els companys han vist i que tu potser no.

S´està comentant que enguany els debats de l´assignatura Literatura catalana: societat i cultura han agafat molt bon nivell. Així doncs, em disposaré a analitzar breument les intervencions per avaluar-lo, i treure´n conclusions.

La literatura pot ésser el reflex d´una societat. Se´n pot entendre el passat, comprendre el present, i intentar predir o canviar el futur. L´alumnat tenia l´opció de relacionar tres textos teòrics cabdals sobre el fenomen nacional, la memòria col·lectiva i els usos del passat mitjançant textos de Benedict Anderson, Eric Hobsbawn i Enzo Traverso, amb set poemes; Nit de Sang de Jacint Verdaguer, La creu de Joan Alcover, La sardana de Joan Maragall, L´elegia II de Carles Riba, Del Rei Jaume de Vicent Andrés Estellés, Vuit de març de Maria-Mercè Marçal i Inscripció de Pere Gimferrer. El de Carles Riba fou l´únic no interpretat.

En termes generals un  dels conceptes que ha calat més a l´alumnat és el de memòries fortes i febles de Traverso, tal com esmenta, per exemple, Fani Bordes (02-11) a través dels poemes Nit de Sang i La sardana, als quals classifica dins de la memòria forta ja que el suport públic i institucional donà suport a aquests records viscerals bèl·lics i a la tradició del ball català com a gran símbol de país.

En Pol Cervera (02-11) també fa referència a aquests dos tipus de memòria però basant-se amb el poema feminista de Maria-Mercè Marçal, que classifica com de memòria feble, ja que els feminicidis, com la cacera de bruixes de l´edat mitjana, mai han tingut l´acompanyament institucional, i a dia d’avui continuen sense tenir-lo a causa del comandament encara patriarcal, malgrat l´aparent trencament històric després de la mort del dictador Franco. El mateix senyor Cervera també anomena Nit de Sang per donar un exemple de memòria forta. Les rèpliques de l´alumnat ratifiquen aquestes apreciacions,

La mateixa rellevància ha tingut la teoria d´Anderson de comunitat imaginada. Ignacio Elpidio (02-11) relaciona el poema La creu amb una visió mitificada de la Catalunya medieval amb el concepte del politòleg . També creu que s´intenta oblidar el passat musulmà de Catalunya, apreciació que Anna Boix (02-11) contradiu, ja que sosté que a la Renaixença es percep l´època medieval cristiana com la més fructífera per a la construcció de la pàtria catalana, i que no es fa a propòsit el suposat oblit de les altres religions existents. La mateixa senyora Boix (06-11) segueix amb la brillant tesi d´Anderson que relaciona que la idea de nació dona resposta a la fatalitat, al declivi de la religió, al desemparament vital.

Fani Bordes (04-11) para esment altre cop amb la relació de memòria i poder a la seva segona intervenció , i molt encertadament ressalta la teoria de Traverso de què la memòria històrica està sotmesa a manipulacions i abusos, i posa en dubte la veracitat de la història oficial de Lasa y Zabala. Irene Boronat (02-11), ja havia titllat de blanquejament democràtic tot l´entramat de les GAL i l´operació Garzón envers membres de Terra Lliure, amb els Jocs Olímpics i les Expo de Madrid i Saragossa a l´horitzó.

Mar Chavarría (07-11) es recolza en L´invent de les tradicions de Hobsbawm per analitzar Vuit de març i La sardana, i diferenciar el que seria un costum i una tradició. Versos de la Maria Mercè Marçal mostrarien costums (deixarem les escombres/per pastura del foc,/cossis i draps de cuina), i el ball català s´etiqueta com a tradició, ja que atén a una finalitat simbòlica, que no pas pràctica. Vicent Canet (08-11) també menciona Hobsbawm, i el relaciona amb la creació de la creu del Rei Jaume I, com a símbol tradicional inventat.  Digne d´esment l´apreciació de Maria Bellmunt (08-11), de la consternació que li provoquen no els símbols de la història o la cultura d´un país, sinó el pas que va més enllà, el nacionalisme que a través de tots aquests artefactes es trasllada a esferes socials i polítiques fins a arribar al punt de donar la vida per defensar tots aquests trets ideològics.

Per arrodonir aquest breu informe de l´intens debat d´aquest grup, m´agradaria esmentar l´aportació final de l´Irene Boronat (07-11) en forma de rèplica a la Mar Chavarría (07-11), primerament sobre el trencament de costums que proposa Maria Mercè Marçal al seu poema, i com seguidament remarca els versos del final de la poetessa i els relaciona amb la teoria de l´empeltament de Salvador Cardús a La immigració com lloc de memòria nacional, on inclou la immigració no tan sols com a creixement demogràfic, sinó alhora com a desenvolupament econòmic i també identitari del país.

BIBLIOGRAFIA

• Anderson, Benedict. “Fragment”. A: Comunitats imaginades: reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme. València: Universitat de València, 2005 (p. 19-67).
• Hobsbawm, Eric. “Introducció”. A: L’invent de la tradició. Vic: Eumo Editorial, 1988 (p. 13-25).
• Traverso, Enzo. “El temps i la força”. A: Els usos del passat: història, memòria, política. València: Publicacions de la Universitat de València, 2006 (p. 55-85).

Estimat Pierre Bourdieu,

Aquests dies he estat llegint el vostre assaig “El camp literari”, on desplega una visió absolutament actual sobre la tensió i la relació entre el camp literari i el camp de poder. Les vostres idees han resultat ser molt esclaridores, sobretot de cara a una altra lectura que tenia encetada: una breu peça teatral de l’autor modernista català Santiago Rusiñol, Els Jocs Florals de Canprosa.

Encara que l’obra de teatre de Rusiñol va ser escrita dos-cents anys abans que el vostre estudi, l’eix temàtic és el mateix, i la relació entre ambdues lectures, l’assaig i l’obra, ha estat inevitable i automàtic. Per una banda, la peça teatral del modernista català és una crítica clara i punyent exposada des de la ironia i el sarcasme contra l’idealisme dels Jocs Florals de l’època que se celebraven a Catalunya, i que no eren més que una manera de fer política i propaganda. Aquest conflicte entre el romanticisme i la ideologia s’exemplifica especialment al final de l’obra, sobretot a partir de l’escena XXI, quan els poetes són conscients de la trampa política a la qual han caigut. L’espectacle acaba amb una gran baralla que arriba a les mans on tots es barallen amb tots, on s’acusen uns als altres i la cridòria predica que “El jurat s’ha venut!”, “Això no són Jocs Florals”, “Això és jugar a amagar esquenes”.

Imagino que vostè no ha llegit aquesta petita producció de Rusiñol, Pierre, però suposo que malgrat això es capaç d’entendre on són els lligams inevitables entre la seva obra i la vostra. Llegir el treball de Rusiñol mentre llegia el vostre assaig m’ha ajudat a aprofundir més en el conflicte que exposa l’escriptor modernista: la col·lisió entre l’èxit comercial i l’èxit intel·lectual, que divideix pregonament els productors culturals. Es fa també tangible a Els Jocs Florals de Canprosa la dependència real amb el públic, a l’èxit i a l’economia, i com aquesta dependència correspon a la jerarquia dels gèneres: poesia, novel·la, teatre.

Vostè, Pierre, també es dedica a desgranar amb molta cura a “El camp literari” tots els fils de relació entre el camp literari i el camp de poder, dibuixant la relació entre el microcosmos i el macrocosmos, igual que passa a l’obra de Santiago Rusiñol, on un microcosmos prova de lluitar contra un macrocosmos sense el qual realment no pot existir. Una idea molt interessant que planteja és l’interès pel desinterès, la falsa desvinculació del món econòmic de l’univers literari, quan és realment el que ho mou tot: és impossible (o no existeix) un univers literari sense un món econòmic que l’impulsi i hi cregui, però al mateix temps, no pot existir una literatura lliure, i, per tant, veritable, reveladora i autèntica, perquè aquesta està completament subordinada a una força major, tal com s’explica en forma de paròdia a Els Jocs Florals de Canprosa de Santiago Rusiñol.

Com pot veure, la seva lectura ha estat molt incisiva i crucial per poder absorbir bé el fons de la peça de Rusiñol, podent teoritzar sobre la seva història, aparentment més superficial o supèrflua.

Moltes gràcies pel seu assaig sobre el camp literari, Pierre. Em quedo amb ganes de llegir-lo més,
Atentament,

Juliana Canet,

Barcelona, 27 d’octubre del 2022.