“Notre vie es un voyage

Dans l´Hiver est dans la Nuit,

Nous cherchons notre passage

Dans le Ciel où rient ne luit”

(Louis-Ferdinand Céline, 1932)

 

La protagonista femenina de Mercè Rodoreda a El Carrer de les Camèlies és Cecília Ce. Ja des del primer moment en què fou trobada de nadó a la intempèrie  al carrer que duu el nom de la novel·la, els espais esdevenen clau per entendre la seva història vital, la seva vida-viatge. Tots els espais de l´obra actuen com un personatge més. Tant com la societat i la història (Third Space d´Edward Soja). De Certeau així ho explica a la seva tesi: “Los lugares son historias fragmentades y replegadas, pasados robados (…) (De , Certeau, 2008, pàg.14).

 

Cadascun dels llocs que esdevenen l´itinerari vital de Cecília Ce al llarg de la seva vida agafen una estructura circular en cloure amb el retorn a l´indret d´origen, el Carrer de les Camèlies. Accepta el seu passat i s’hi reconcilia, i amb això recupera la seva identitat. Tot aquest cercle, però, és un llarg camí. El llibre és una novel·la-riu a través dels distints episodis de la vida que conformen la trajectòria de Cecília Ce, narrada com un auto-relat que a voltes es combina amb l’oratio quasi obliqua (OQO). Esdevé un  “voyage au bout de la nuit”, semblant al primer llibre de Céline, probablement llegit per Rodoreda, però amb la diferència que la protagonista de l´escriptora catalana no es mou de Barcelona (Arnau, 2000, pàg.91).

 

Des de l’inici, els pares adoptius de la casa d’acollida foren els primers carcellers de Cecília Ce, gairebé no la deixaven sortir. Ho havia de fer amb permís, i sinó s´escapava al centre de Barcelona. Quan tornava era castigada o es posava malalta: “I jo estava malalta perquè l´haver-me escapat m´havia fet patir molt (Rodoreda, 1983, pàg.22). La vida segura però asfixiant i claustrofòbica de la noia-dona burgesa és el primer espai principal diferenciat de la vida de Cecília Ce. L´altre és l´espai urbà barceloní que habiten l´altra mena de noies-dones de classe més baixa.

 

Quan la jove protagonista decideix fugir de casa cap a la barraca, amb l´Eusebi, comença l´avantsala del seu periple per la ciutat de Barcelona, una ciutat fosca, desolada per la postguerra, amb un sentiment de desarrelament, de desemparament general. La biografia de la Cecília Ce és totalment versemblant respecte a la realitat contextual històrica que l´envolta. Un to grotesc embolcalla la novel·la, com quan descriu la barraca: “(…) només tenia dues parets de maó; les altres eren fetes amb llaunes (…) (Rodoreda, 1983, pàg.63), i quan tota sola decideix anar “a fer homes” per guanyar-se la vida, entra en un nou univers urbà on  la majoria dels personatges masculins, també alguns de femenins, agafen aquesta connotació grotesca, a vegades repugnant: “Era un home d´una trentena d´anys però no els hi feia ningú perquè era petit i magre, tot ell un nervi, amb la boca esquinçada fins a les orelles i amb unes orelles com si fossin fetes a la mida d´algú altre de tan grosses” (Rodoreda, 1983, pàg. 112).

 

La seva vida de “deambulació”,  de passejos per la ciutat, de badar ( “el que a mi m´agrada és embadalir-me davant els núvols” (Roig, 1973), digué Rodoreda a un entrevista), no es podria relacionar directament amb la figura del flâneur, malgrat les coincidències. Segons Bou: “El badoc o flâneur efectua un passeig titubejant, pot practicar el flirt visual, seguir una dama pels carrers de la ciutat” (Bou, 2013: pàg.57), o Wilson esmenta: “ El flâneur és un gentil-home (…) (Wilson, 1995, pàg.6), o: “(…) el flâneur representa el domini visual i voyeurístic dels homes sobre les dones” (Wilson, 1995, pàg.9).  Així doncs, la figura de flâneur  de vaguejar pels carrers sense rumb, la d´observador apassionat, la de passar la major part del dia contemplant l´espectacle urbà, no es podia atribuir a Cecília, ja de primeres pel sol fet de ser dona. El context cultural literari patriarcal ubica el gènere femení com un element més de l´escenari urbanístic, el qual es pot posseir, utilitzar o adquirir a conveniència. De fet, en aquella època, si una noia s´esbargia sola o s´asseia sola a una cafeteria se la considerava sovint una prostituta. Segons Kracauer, en el sistema mercantil capitalista de la ciutat, també hi intervenia la sexualitat. Així doncs,  la figura femenina de lorette, que mantenia relacions sexuals a canvi de diners sense comprometre´s emocionalment, es podria relacionar amb Cecília Ce (Wilson, 1995: pàg.8). Ras i curt, el poder decideix quin és el lloc del gènere femení, i el carrer no ho és pas.

 

En tot aquest viatge existencial, la protagonista viu en diferents espais i coneix diferents homes, com a l´habitació de la fonda amb el Cosme: “(…) el fondista no em va agradar mai. Però jo tenia gana” (Rodoreda, 1983, pàg.111), amb en Marc al mig pis en el qual havia d´aguantar ser espiada pel sastre, i la companyia de la senyora Constància; els dies amb l´Eladi, l´amor impossible de l´Esteve; o en Martí. Amb tots hi manté una relació de dependència total. Els espais en què viu mai són propis ni sencers, i s´acostuma a ser una dona mantinguda. No s´aprofundeix, però aquests personatges masculins, són tractats d´una manera superficial. De fet, a través dels espais que tenen un lligam especial amb els records, els quals ens descriu tant bé la protagonista: “L´única cosa del pis que em va agradar va ser una gallina” (Rodoreda, 1983, pàg.126), s´aconsegueix entendre més el personatge i la situació. Canvia sovint de domicili, però enlloc s´hi troba bé.

 

Cecília Ce sempre està subordinada a l´ordre masculí. Amb tot el reguitzell d´homes que es troba pel camí, sembla que hi cerqui el seu pare, aquell progenitor que mai va conèixer. Pateix una mena de complex d´ Èdip, i tracta de pal·liar-lo amb la constant coneixença de nous homes, cap dels quals la convenç. Prostituir-se és alhora un acte d´intent d´emancipació respecte a l´home i, també, de supervivència. Però la protagonista no deixa de ser mai una víctima. Pateix violacions, avortaments, maltractaments, humiliacions: “Jo vivia nua i no me n´adonava “ (Rodoreda, 1983, pàg.103), però en el fons, ella es creu la culpable. Cecília Ce se sent avergonyida, atemorida, marginada, acomplexada durant tota la novel·la, i ho reflecteix amb el seus vestits que mai li són còmodes, o són esperpèntics: “La Tere em va deixar un vestit de jaqueta que em venia just i unes sabates rosses que em venien grans” (Rodoreda, 1983, pàg. 83). És vulnerada al carrer per totes les mirades d´aquells homes que la veuen com a mercaderia. Tan sols és al final amb en Martí, amb el qual s´ha de dir que Cecília Ce té en compte sobretot els aspectes merament pragmàtics i materials (recordem que li regala en propietat una torre), que perd tota aquesta sensació de desplaçament, de vergonya, de por: “ (…) en Miquel em va preguntar si no em faria por de travessar el jardí sola. Li vaig dir que acabava de perdre la por” (Rodoreda, 1983, pàg.238). La protagonista s´accepta i s´identifica a si mateixa, a través de la solitud abraça la llibertat, perquè sap que està sola, se n’adona a dins del Liceu veient en Martí amb la seva família: “Allà dintre no hi havia res que fos meu i a fora hi havia els carrers i l´aire” (Rodoreda, 1983 ,pàg.233).

 

Cecília Ce tan sols se sent lliure envoltada de naturalesa, com a la torre del final de la novel·la. Els til·lers de la rambla Catalunya, les plantes com les del cafè de les falgueres, les flors, també presents en tota l´obra, són espurnes de llibertat que caça al vol la nostra protagonista, i l´ajuden a sobreviure. En la gran selva d´asfalt que és la ciutat tot esdevé impersonal, els individus també, com els quadres d´Edward Hopper. Igual que en tota l’obra de Rodoreda cal tenir en compte la vida personal de l´escriptora, així són dignes d´esment aquestes seves paraules: “ Morir per culpa del perfum de les flors era una temptació, però, podria jo, en el jardí de casa, collir prou flors perquè el seu perfum m´adormís i em matés?” (Rodoreda a Arnau, 2000, pàg. 116).

 

L´escriptora barcelonina mai jutja els valors morals de Cecília Ce. Mai la titlla de dona manipuladora ni calculadora, ni de treure profit de la seva bellesa per obtenir-ne un benefici o proposar-se ensorrar l´home en qüestió. El concepte de femme fatale no s´adequaria gens a la seva protagonista.

 

Tot el simbolisme que empra Rodoreda a través de la consciència subjectiva de Cecília Ce té un to clarament antiromàntic. Les experiències i els espais vitals que coneix en aquella Barcelona derrotada, aquella grisa i confusa realitat, són expressats sense sentimentalisme, sense exageracions, de forma gairebé onírica i fantasiosa, i en resta només tot allò fonamental, l´essència.

 

BIBLIOGRAFIA

Arnau, Carme (2000). “Memòria i ficció en l´obra de Mercè Rodoreda”. Fundació Mercè Rodoreda. Pag. 59-121.

Bou, Enric. (2013). “Llegir la ciutat”. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València. Pàg. 1-30.

De Certeau, Michel. (2008). Andar en la ciudad”. Bifurcaciones: Revista de estudios culturales urbanos. Nº. 7. p 0-0.

Rodoreda, Mercè. (1983).” El carrer de les Camèlies”. Club Editor.

Roig, Montserrat. (1973). “Entrevista a Mercè Rodoreda”. https://www.elcritic.cat/entrevistes/montserrat-roig-entrevista-merce-rodoreda-43680

Wilson, Elizabeth. (1995) “The Invisible Flâneur”. A: Elizabeth Wilson. Postmodern Cities and Spaces. Oxford: Blackwell. p. 59-79.

 

 

.