Una de les grans escriptores de la literatura catalana, especialment del segle XX, va ser Mercè Rodoreda, coneguda per obres com La plaça del diamant, Mirall trencat o El carrer de les Camèlies, publicada el 1966. El carrer de les Camèlies narra la història de la Cecília G, que és també la narradora protagonista: es tracta d’una novel·la iniciàtica, construeix un personatge des de la infància fins a la maduresa. Inicia la narració quan la Cecília G és abandonada quan tan sols és un nadó: els seus pares adoptius la troben a les portes de casa, al carrer de les Camèlies: “Em van deixar al carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges”.

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

El fet d’haver estat adoptada col·loca la Cecília en un punt estrany i aliè, sense sentir-se mai d’enlloc, amb l’autopercepció de ser forestera constantment i, per tant, amb la necessitat de continuar trobant el seu lloc al món i a la ciutat en comptes de lluitar per sentir-se seva i personal la casa d’acollida. Tal com Enric Bou a “Llegir la ciutat” cita a l’arquitecte Francesc Careri, “L’ésser humà lluita entre dos desigs: instal·lar-nos en alguna banda, pertànyer a un lloc; i trobar en un altre lloc un nou camp d’acció”. [“Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658].

En el cas de la Cecília, constantment persegueix nous camps d’acció, sense acabar mai de forjar sensació de pertànyer a enlloc. El primer espai del qual fuig és de casa dels seus progenitors no biològics, per instal·lar-se amb el seu primer amant en una barraca del Carmel:

“Una nit vam anar a la barraca, i el seu germà havia mort a la guerra, i ja no vaig tornar mai més a casa. I era com si la casa i els senyors que m’havien recollit, amb les tasses de til·la i la torratxa i la butaca groga i la història de la imperdible i del paper, fossin una d’aquelles històries que s’expliquen a les criatures per fer-los por a les nits d’hivern o per fer-los alegria, segons com siguin.”

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

A partir d’aquest punt de la novel·la en el qual la Cecília fuig de l’Eixample, es troba constantment en ambients molt marginals i plens de misèria, des de les barraques del Carmel fins a altres espais sòrdids i inhòspits, però no sempre literals: sovint són també figurats, com quan ella compta amb una torre on viure, però malgrat això continua prostituint-se, una pràctica que comença a dur a terme des del primer moment en què abandona les barraques. Així doncs, la penúria i la indigència l’acompanyen fins i tot en els seus períodes d’abundància benestant. La seva soledat, doncs, mai és realment total, perquè sempre està acompanyada d’homes dels quals depèn completament, convertint-se en una dona independent sempre gràcies a ells, envaint-ho tot d’una fortor de roïnesa, encara que sigui només figurada en algunes ocasions.

La ciutat també acompanya moltíssim a la Cecília: els espais que Rodoreda presenta són reals i fàcilment reconeixibles pel lector català que domina la capital barcelonina, i les referències a diversos punts de la ciutat són constants:

“Em devien haver començat a seguir quan encara era a la Diagonal [..]” / “Per no veure el general vaig estar ser o vuit dies sense entrar al cafè i en comptes d’anar cap a la banda del Passeig de Gràcia anava amunt cap a la Diagonal.” / “Érem a Montjuïc […]” / “Al cap d’uns quants dies em va donar una entrada pel Liceu.” / “Vam baixar per la Rambla de Catalunya […]” / “[…]els altres es recordaven que havia viscut a Sants amb el fill […]” / “Vivia a Passeig de Gràcia”. 

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

De fet, Rodoreda sempre ha explicat la ciutat a través de les seves peces narratives, com a Mirall trencat, La plaça del diamant o altres, convertint-se en una escriptora crucial que ha ajudat a formar un imaginari literari català que ha contribuït a generar una Barcelona literària, com també ho van fer Josep Pla, Josep Carner, Narcís Oller, Montserrat Roig i tants altres. Tots aquests escriptors col·loquen Barcelona al mapa, igual que ho va fer Proust amb Venècia, per exemple, així com Enric Bou explica:

“De la mateixa manera que Proust o Thomas Mann formen part d’una Venècia literària, dir els seus noms significa suggerir com han vist algunes ciutats, espais urbans, París o Lübeck. […] Així passa amb Gómez de la Serna i Maragall. Ells pertanyen a un Madrid o una Barcelona literàries, i, al mateix temps, llegint els seus textos gaudim d’una recreació de l’ambient d’un moment. Molts dels seus textos ens evoquen la transformació dels llocs en estats de l’ànima i de l’ànima del paisatge”.

“Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658

Tal com Enric Bou exposa també a “Llegir la ciutat”, “Els textos literaris obren una línia d’investigació sobre la ciutat que no té comparació en el camp de les ciències socials. La literatura ens permet discutir les nocions d’urbs i de civitas, la transformació de l’espai, la juxtaposició de les capes.”

. “Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658

Aquesta és també la funció d’El carrer de les Camèlies, on la ciutat és un personatge més, que també allibera i oprimeix la protagonista tal com ho fan els homes.

Llegint aquesta obra narrativa de Rodoreda, però, és inevitable analitzar-la també des de la perspectiva de gènere: què tenen les pràctiques espacials de la Cecília G d’emancipatori i què tenen de subordinació a l’ordre masculí? Realment, la manera d’habitar als espais de la Cecília és, com tot, des de la perspectiva masculina: abandona una casa on havia estat acollida per fugir a una barraca amb un noi, on comença la seva mala vida, i a partir d’aquí es veu sempre subordinada a homes, sigui perquè viu de la prostitució o perquè és mantinguda, com per exemple per en Marc.

La Cecília G, doncs, és una “franeur”, una passejant, una ciutadana de la ciutat que constantment vaga pels carrers, oberta a tot el que pugui succeir, fins el punt que fins i tot era “flaneur” sent un nadó, quan la deixen al carrer a la seva sort: ella pertany a la ciutat des de sempre. Malgrat això, és cert que està completament subordinada a l’ordre masculí, i la manera de conquerir l’espai que té també està completament distorsionada per aquesta submissió de gènere: les seves passejades al Liceu, la seva estada a les barraques del Carmel… l’espai ve determinat sempre pels homes del seu entorn, que la maltracten, i mai són realment una decisió pròpia. És curiós com la Cecília G va acabar prostituint-se i ocupant un espai d’opressió dins de la pròpia ciutat, quan realment, en el moment, segons la teorització d’Elisabeth Wilson, ocupar la ciutat com a dona era justament l’oposat: una oportunitat per les dones d’alliberar-se durant el segle XIX, el moment en què poden començar a fer de “flaneurs” lliurement:

“La presència mateixa de les dones sense vigilància -sense amo- constituïa una amenaça tant per al poder masculí com per a la flaquesa dels homes. Amb tot, encara que la classe dominant masculina va fer tots els possibles per restringir el moviment de dones a les ciutats, va resultar impossible desterrar-les dels espais públics.”

Wilson, Elisabeth. “The Invisible Flâneur”. En: Sophie Watson; Katherine Gibson (eds.). Postmodern Cities and Spaces. Cambridge, Mass. : Blackwell, 1995. p. 59-79. ISBN 0631194037

A la Cecília G no aconsegueixen restringir-li el moviment en tot moment (tot i que en molts altres sí, com quan està sota les ordres d’en Marc) però fins i tot quan és lliure i passeja sota la seva pròpia voluntat, ho fa realment des de l’opressió: des de la necessitat de sentir-se validada i des de la de supervivència implacable, des de la dependència absoluta als homes del seu voltant.

Bibliografia

• Wilson, Elisabeth. “The Invisible Flâneur”. En: Sophie Watson; Katherine Gibson (eds.). Postmodern Cities and Spaces. Cambridge, Mass. : Blackwell, 1995. p. 59-79. ISBN 0631194037
• “Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658
• “Andar en la ciudad”. Bifurcaciones: Revista de estudios culturales urbanos. Nº. 7, 2008. p 0-0. ISSN 07181132

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.