Una de les grans escriptores de la literatura catalana, especialment del segle XX, va ser Mercè Rodoreda, coneguda per obres com La plaça del diamant, Mirall trencat o El carrer de les Camèlies, publicada el 1966. El carrer de les Camèlies narra la història de la Cecília G, que és també la narradora protagonista: es tracta d’una novel·la iniciàtica, construeix un personatge des de la infància fins a la maduresa. Inicia la narració quan la Cecília G és abandonada quan tan sols és un nadó: els seus pares adoptius la troben a les portes de casa, al carrer de les Camèlies: “Em van deixar al carrer de les Camèlies, al peu d’un reixat de jardí, i el vigilant em va trobar a la matinada. Els senyors d’aquella casa em van voler, però de moment diu que no sabien què fer: si quedar-se’m o donar-me a les monges”.

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

El fet d’haver estat adoptada col·loca la Cecília en un punt estrany i aliè, sense sentir-se mai d’enlloc, amb l’autopercepció de ser forestera constantment i, per tant, amb la necessitat de continuar trobant el seu lloc al món i a la ciutat en comptes de lluitar per sentir-se seva i personal la casa d’acollida. Tal com Enric Bou a “Llegir la ciutat” cita a l’arquitecte Francesc Careri, “L’ésser humà lluita entre dos desigs: instal·lar-nos en alguna banda, pertànyer a un lloc; i trobar en un altre lloc un nou camp d’acció”. [“Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658].

En el cas de la Cecília, constantment persegueix nous camps d’acció, sense acabar mai de forjar sensació de pertànyer a enlloc. El primer espai del qual fuig és de casa dels seus progenitors no biològics, per instal·lar-se amb el seu primer amant en una barraca del Carmel:

“Una nit vam anar a la barraca, i el seu germà havia mort a la guerra, i ja no vaig tornar mai més a casa. I era com si la casa i els senyors que m’havien recollit, amb les tasses de til·la i la torratxa i la butaca groga i la història de la imperdible i del paper, fossin una d’aquelles històries que s’expliquen a les criatures per fer-los por a les nits d’hivern o per fer-los alegria, segons com siguin.”

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

A partir d’aquest punt de la novel·la en el qual la Cecília fuig de l’Eixample, es troba constantment en ambients molt marginals i plens de misèria, des de les barraques del Carmel fins a altres espais sòrdids i inhòspits, però no sempre literals: sovint són també figurats, com quan ella compta amb una torre on viure, però malgrat això continua prostituint-se, una pràctica que comença a dur a terme des del primer moment en què abandona les barraques. Així doncs, la penúria i la indigència l’acompanyen fins i tot en els seus períodes d’abundància benestant. La seva soledat, doncs, mai és realment total, perquè sempre està acompanyada d’homes dels quals depèn completament, convertint-se en una dona independent sempre gràcies a ells, envaint-ho tot d’una fortor de roïnesa, encara que sigui només figurada en algunes ocasions.

La ciutat també acompanya moltíssim a la Cecília: els espais que Rodoreda presenta són reals i fàcilment reconeixibles pel lector català que domina la capital barcelonina, i les referències a diversos punts de la ciutat són constants:

“Em devien haver començat a seguir quan encara era a la Diagonal [..]” / “Per no veure el general vaig estar ser o vuit dies sense entrar al cafè i en comptes d’anar cap a la banda del Passeig de Gràcia anava amunt cap a la Diagonal.” / “Érem a Montjuïc […]” / “Al cap d’uns quants dies em va donar una entrada pel Liceu.” / “Vam baixar per la Rambla de Catalunya […]” / “[…]els altres es recordaven que havia viscut a Sants amb el fill […]” / “Vivia a Passeig de Gràcia”. 

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

De fet, Rodoreda sempre ha explicat la ciutat a través de les seves peces narratives, com a Mirall trencat, La plaça del diamant o altres, convertint-se en una escriptora crucial que ha ajudat a formar un imaginari literari català que ha contribuït a generar una Barcelona literària, com també ho van fer Josep Pla, Josep Carner, Narcís Oller, Montserrat Roig i tants altres. Tots aquests escriptors col·loquen Barcelona al mapa, igual que ho va fer Proust amb Venècia, per exemple, així com Enric Bou explica:

“De la mateixa manera que Proust o Thomas Mann formen part d’una Venècia literària, dir els seus noms significa suggerir com han vist algunes ciutats, espais urbans, París o Lübeck. […] Així passa amb Gómez de la Serna i Maragall. Ells pertanyen a un Madrid o una Barcelona literàries, i, al mateix temps, llegint els seus textos gaudim d’una recreació de l’ambient d’un moment. Molts dels seus textos ens evoquen la transformació dels llocs en estats de l’ànima i de l’ànima del paisatge”.

“Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658

Tal com Enric Bou exposa també a “Llegir la ciutat”, “Els textos literaris obren una línia d’investigació sobre la ciutat que no té comparació en el camp de les ciències socials. La literatura ens permet discutir les nocions d’urbs i de civitas, la transformació de l’espai, la juxtaposició de les capes.”

. “Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658

Aquesta és també la funció d’El carrer de les Camèlies, on la ciutat és un personatge més, que també allibera i oprimeix la protagonista tal com ho fan els homes.

Llegint aquesta obra narrativa de Rodoreda, però, és inevitable analitzar-la també des de la perspectiva de gènere: què tenen les pràctiques espacials de la Cecília G d’emancipatori i què tenen de subordinació a l’ordre masculí? Realment, la manera d’habitar als espais de la Cecília és, com tot, des de la perspectiva masculina: abandona una casa on havia estat acollida per fugir a una barraca amb un noi, on comença la seva mala vida, i a partir d’aquí es veu sempre subordinada a homes, sigui perquè viu de la prostitució o perquè és mantinguda, com per exemple per en Marc.

La Cecília G, doncs, és una “franeur”, una passejant, una ciutadana de la ciutat que constantment vaga pels carrers, oberta a tot el que pugui succeir, fins el punt que fins i tot era “flaneur” sent un nadó, quan la deixen al carrer a la seva sort: ella pertany a la ciutat des de sempre. Malgrat això, és cert que està completament subordinada a l’ordre masculí, i la manera de conquerir l’espai que té també està completament distorsionada per aquesta submissió de gènere: les seves passejades al Liceu, la seva estada a les barraques del Carmel… l’espai ve determinat sempre pels homes del seu entorn, que la maltracten, i mai són realment una decisió pròpia. És curiós com la Cecília G va acabar prostituint-se i ocupant un espai d’opressió dins de la pròpia ciutat, quan realment, en el moment, segons la teorització d’Elisabeth Wilson, ocupar la ciutat com a dona era justament l’oposat: una oportunitat per les dones d’alliberar-se durant el segle XIX, el moment en què poden començar a fer de “flaneurs” lliurement:

“La presència mateixa de les dones sense vigilància -sense amo- constituïa una amenaça tant per al poder masculí com per a la flaquesa dels homes. Amb tot, encara que la classe dominant masculina va fer tots els possibles per restringir el moviment de dones a les ciutats, va resultar impossible desterrar-les dels espais públics.”

Wilson, Elisabeth. “The Invisible Flâneur”. En: Sophie Watson; Katherine Gibson (eds.). Postmodern Cities and Spaces. Cambridge, Mass. : Blackwell, 1995. p. 59-79. ISBN 0631194037

A la Cecília G no aconsegueixen restringir-li el moviment en tot moment (tot i que en molts altres sí, com quan està sota les ordres d’en Marc) però fins i tot quan és lliure i passeja sota la seva pròpia voluntat, ho fa realment des de l’opressió: des de la necessitat de sentir-se validada i des de la de supervivència implacable, des de la dependència absoluta als homes del seu voltant.

Bibliografia

• Wilson, Elisabeth. “The Invisible Flâneur”. En: Sophie Watson; Katherine Gibson (eds.). Postmodern Cities and Spaces. Cambridge, Mass. : Blackwell, 1995. p. 59-79. ISBN 0631194037
• “Llegir la ciutat”. En: Bou, Enric. La invenció de l’espai: Ciutat i Viatge. Publicacions de la Universitat de València, 2013. p. 1-30. ISBN 9788437090658
• “Andar en la ciudad”. Bifurcaciones: Revista de estudios culturales urbanos. Nº. 7, 2008. p 0-0. ISSN 07181132

Mercè Rodoreda, El carrer de les Camèlies. 2008, Barcelona. Club editor.

Els estudiants de Literatura catalana: societat i cultura han participat recentment a un debat escrit. La intenció era la de treballar el concepte de nació, nacionalismes i tradició, comptant, per reflexionar al voltant d’aquestes idees, amb els textos del teòric Benedict Anderson (amb el seu text “Comunitats imaginades”), Eric Hobsbawm (“L’invent de la tradició”) i l’historiador Enzo Traverso, amb el text “El temps i la força”. També es podia complementar amb les lectures de Salvador Cardús (“La immigració com a lloc de memòria nacional) o Magí Sunyer (“La mitologia nacional catalana”), a més de complementar-ho amb la documentació que cada alumne consideres.

La lectura d’aquests breus articles ha calat als estudiants permetent-los’hi fer una anàlisi de diversos poemes proposats també pel docent. Poemes de la literatura catalana, la majoria escrits durant el segle XX, i d’alguna manera relacionats amb els conceptes del nacionalisme i la tradició. Entre la selecció hi brillen noms com Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Carles Riba o Maria Mercè Marçal.

La proposta és molt interessant perquè l’anàlisi dels poemes depenent del text teòric del qual parteixi l’alumne (Hobsawm, Anderson o Traverso) i acaba d’enriquir el treball el fet que cada poema, malgrat que tots giren al voltant de la mateixa temàtica, parteixen de punts diferents. És molt potent, per exemple, l’anàlisi d'”Inscripció” de Pere Gimferrer, que parla sobre ETA i els GAL, si ho mires des de la perspectiva teòrica de Traverso i la seva teoria del dolor i el patiment per forjar el sentiment de nacionalisme. La Núria Carabasa ha fet l’anàlisi de l’obra de Gimferrer a través del text d’Anderson, i també resulta molt atractiva la seva visió, més enfocada a la religió.
Analitzar “La sardana”, en canvi, de Joan Maragall, converteix l’activitat en un exercici completament diferent: és un text que invoca una tradició amb joia, és un poema ple de llum i color que vincula el nacionalisme a una qüestió cultural i identitària molt fonda però desvinculada del dolor. El dolor, però, és l’eix que molts dels teòrics estudien, i també és des d’on neixen molts dels poemes proposats, com la narració de la Guerra dels Segadors, “Nit de sang” de Jacint Verdaguer o la narració de l’exili a “Súnion” de Carles Riba. En el cas de “Nit de sang”, per exemple, és molt rica l’anàlisi que en fa la Fani Bordes, tot a partir del text d’Enzo Traverso, comentant el poder de la memòria històrica i com la literatura és un eix importantíssim per construir una identitat nacional.

El nacionalisme, però, no apareix a tots les anàlisis, perquè hi ha poemes on pren més força la tradició, que sovint va vinculada amb qüestions nacionals, però no sempre. És el cas del poema “El vuit de març”, de Maria Mercè Marçal, una reivindicació en vers de l’alliberament femení, una anàlisi poètic de les tradicions vinculades amb la feminitat i una intenció de destruir-les per desfer-nos de l’opressió patriarcal. Així doncs, molt alumant també ha posat per analitzar aquest poema i concentrar-se en la part més fosca de la tradició: i és que la tradició no és sempre un concepte acompanyat del sentiment de comunitat i d’identitat individual, sinó que molts cops és una llosa d’opressions convertides i dissimulades sota el nom de “tradició”. Aquest poema té encara més potència si es treballa al costat del text de Hobswan sobre les tradicions inventades, com ha fet la Mar Chavarria o en Quim Codinach.

Tot i això, és cert que un dels punts centrals de debat ha estat el nacionalisme, d’on neix, si es perjudicial o positiu per la comunitat, i com es manifesta aquest nacionalisme. Al parlar des de Catalunya, és clar, la visió és, la majoria de vegades, enfocada cap al conflicte nacional que patim els catalans, i la situació de país ocupat en la que ens trobem, que genera encara més catalanisme i manifestacions artístiques d’aquest.

En qualsevol cas, el debat és ric i divers, tocant temàtiques molt diverses però amb sentit dins de la mateixa proposta del docent, i és realment molt profitós poder fer-hi un cop d’ull per nodrir-te de tot allò que els companys han vist i que tu potser no.

Estimat Pierre Bourdieu,

Aquests dies he estat llegint el vostre assaig “El camp literari”, on desplega una visió absolutament actual sobre la tensió i la relació entre el camp literari i el camp de poder. Les vostres idees han resultat ser molt esclaridores, sobretot de cara a una altra lectura que tenia encetada: una breu peça teatral de l’autor modernista català Santiago Rusiñol, Els Jocs Florals de Canprosa.

Encara que l’obra de teatre de Rusiñol va ser escrita dos-cents anys abans que el vostre estudi, l’eix temàtic és el mateix, i la relació entre ambdues lectures, l’assaig i l’obra, ha estat inevitable i automàtic. Per una banda, la peça teatral del modernista català és una crítica clara i punyent exposada des de la ironia i el sarcasme contra l’idealisme dels Jocs Florals de l’època que se celebraven a Catalunya, i que no eren més que una manera de fer política i propaganda. Aquest conflicte entre el romanticisme i la ideologia s’exemplifica especialment al final de l’obra, sobretot a partir de l’escena XXI, quan els poetes són conscients de la trampa política a la qual han caigut. L’espectacle acaba amb una gran baralla que arriba a les mans on tots es barallen amb tots, on s’acusen uns als altres i la cridòria predica que “El jurat s’ha venut!”, “Això no són Jocs Florals”, “Això és jugar a amagar esquenes”.

Imagino que vostè no ha llegit aquesta petita producció de Rusiñol, Pierre, però suposo que malgrat això es capaç d’entendre on són els lligams inevitables entre la seva obra i la vostra. Llegir el treball de Rusiñol mentre llegia el vostre assaig m’ha ajudat a aprofundir més en el conflicte que exposa l’escriptor modernista: la col·lisió entre l’èxit comercial i l’èxit intel·lectual, que divideix pregonament els productors culturals. Es fa també tangible a Els Jocs Florals de Canprosa la dependència real amb el públic, a l’èxit i a l’economia, i com aquesta dependència correspon a la jerarquia dels gèneres: poesia, novel·la, teatre.

Vostè, Pierre, també es dedica a desgranar amb molta cura a “El camp literari” tots els fils de relació entre el camp literari i el camp de poder, dibuixant la relació entre el microcosmos i el macrocosmos, igual que passa a l’obra de Santiago Rusiñol, on un microcosmos prova de lluitar contra un macrocosmos sense el qual realment no pot existir. Una idea molt interessant que planteja és l’interès pel desinterès, la falsa desvinculació del món econòmic de l’univers literari, quan és realment el que ho mou tot: és impossible (o no existeix) un univers literari sense un món econòmic que l’impulsi i hi cregui, però al mateix temps, no pot existir una literatura lliure, i, per tant, veritable, reveladora i autèntica, perquè aquesta està completament subordinada a una força major, tal com s’explica en forma de paròdia a Els Jocs Florals de Canprosa de Santiago Rusiñol.

Com pot veure, la seva lectura ha estat molt incisiva i crucial per poder absorbir bé el fons de la peça de Rusiñol, podent teoritzar sobre la seva història, aparentment més superficial o supèrflua.

Moltes gràcies pel seu assaig sobre el camp literari, Pierre. Em quedo amb ganes de llegir-lo més,
Atentament,

Juliana Canet,

Barcelona, 27 d’octubre del 2022.