A l’aula de Literatura catalana: societat i cultura s’ha fet un debat de la nació i la memòria partint de les teories d’Anderson, Traverso, Hobsbawm, i una selecció de poemes. A continuació, compartiré les idees a destacar de cada poema:

Nit de sang de Jacint Verdaguer

Aquest poema Clàudia Fabra (02/11) el contextualitza amb la Guerra dels Segadors, relaciona el poema les idees principals que concorden amb el concepte de nació d’Anderson “realitat imaginada, limitació de la nació, realitat sobirana i lliure, i nació comunitària”. A més a més, subratlla la forta relació de Verdaguer amb la fe que es relacionaria amb la nació catalana, Caterina Latorre (06/11) afegeix que aquest nacionalisme no substitueix la religió, altre punt que concorda amb Anderson, Farners Miró (06/11) emfatitza el fet que Verdaguer deixe escrits els fets i ho faça en català que Leticia Gisbert (07/11) acaba afirmant com al fet que l’autor fa un “ús deliberat de la llengua vernacla impresa amb el marc teòric d’Anderson”.

Laura Mora (02/11) relaciona la memòria i la història de Traverso al poema on “la memòria feble s’interrelaciona també amb la història”.

La creu de Joan Alcover

Laura Mora (02/11) esmenta aquest poema en parlar de la relació entre memòria i història que fa Traverso, perquè a la primera estrofa del poema trobem la figura de Jaume el Conqueridor, i la idea que “la història l’escriuen els vencedors” que també observem al poema. En aquest poema no s’aprofundeix més al debat.

La Sardana de Maragall

A aquest poema es relaciona principalment amb la idea de tradició inventada d’Hobsbawm, Farners Miró (06/11) exposa que Maragall crea un himne i reafirma la creació de la tradició inventada.

Leticia Gisbert (06/11), Esther Ferrando (07/11) relacionen el poema amb el concepte de nació d’Anderson que projectaria l’autor al poema.

Elegia II de Carles Riba

Aquest poema es relaciona amb Anderson, Clàudia Fabra (05/11) explica la metàfora del temple grec com a la nostàlgia i l’esperança de la nació catalana per mantenir-se dempeus, Marc González (09/11) està d’acord amb la interpretació anterior “per la qual trobes inaplicable el concepte de nació limitada a certa expressió del nacionalisme català que pretén connectar-nos amb la cultura clàssica”.

Del Rei Jaume de Vicent Andrés Estellés

Es relaciona el poema d’Estellés amb el concepte de semificció d’Hobsbawm, Farners Miró (06/11) explica que el poeta reforça amb el poema l’èpica del rei Jaume, però no imagina una tradició sencera.

Vuit de març de Maria-Mercè Marçal

Aquest poema s’ha relacionat amb les idees al voltant de les teories feministes. Jordi Navarro (03/11) relaciona aquest poema amb la transició postfranquista amb la qual no hi està d’acord Leticia Gisbert (07/11) que no creu que s’emmarque en un temps puntual. Es genera debat sobre què simbolitzen les bruixes quan Jordi Navarro (03/11) lliga la voluntat de trencar de les bruixes amb les dones del moment, Miriam Milán (06/11) veu amb el símbol una al·lusió al poder i Maria Nadal (07/11) la cerca d’un nou llenguatge. Nerea Hernández (08/11) afegeix que MMM vol desmercantilitzar i descolonitzar l’espai cultural.

En aquest poema s’analitzen des de les teories d’Hobsbawm sobre les tradicions inventades veiem aspectes molt diversos: la temporalitat, la idea col·lectiva, la idea d’un futur millor partint d’un passat o el passat històric feminista.

Inscripció de Pere Gimferrer

El company Jordi Navarro (03/11) ens contextualitza els personatges d’aquest poema, Guillem Hidalgo (05/11)introdueix la idea que els fets històrics com s’han introduït “en les ments de gairebé de tots els individus una versió concreta d’uns fets concrets” que Maria Nadal (07/11) entén s’emmarca en les teories de Traverso de memòria i història.

En definitiva, alguns poemes s’han tractat en major o menor mesura. El més interessant sembla l’aplicació de diferents teories en un mateix poema, mostrant la versatilitat d’interpretació que tenen aquests.

Els estudiants de Literatura catalana: societat i cultura han participat recentment a un debat escrit. La intenció era la de treballar el concepte de nació, nacionalismes i tradició, comptant, per reflexionar al voltant d’aquestes idees, amb els textos del teòric Benedict Anderson (amb el seu text “Comunitats imaginades”), Eric Hobsbawm (“L’invent de la tradició”) i l’historiador Enzo Traverso, amb el text “El temps i la força”. També es podia complementar amb les lectures de Salvador Cardús (“La immigració com a lloc de memòria nacional) o Magí Sunyer (“La mitologia nacional catalana”), a més de complementar-ho amb la documentació que cada alumne consideres.

La lectura d’aquests breus articles ha calat als estudiants permetent-los’hi fer una anàlisi de diversos poemes proposats també pel docent. Poemes de la literatura catalana, la majoria escrits durant el segle XX, i d’alguna manera relacionats amb els conceptes del nacionalisme i la tradició. Entre la selecció hi brillen noms com Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Carles Riba o Maria Mercè Marçal.

La proposta és molt interessant perquè l’anàlisi dels poemes depenent del text teòric del qual parteixi l’alumne (Hobsawm, Anderson o Traverso) i acaba d’enriquir el treball el fet que cada poema, malgrat que tots giren al voltant de la mateixa temàtica, parteixen de punts diferents. És molt potent, per exemple, l’anàlisi d'”Inscripció” de Pere Gimferrer, que parla sobre ETA i els GAL, si ho mires des de la perspectiva teòrica de Traverso i la seva teoria del dolor i el patiment per forjar el sentiment de nacionalisme. La Núria Carabasa ha fet l’anàlisi de l’obra de Gimferrer a través del text d’Anderson, i també resulta molt atractiva la seva visió, més enfocada a la religió.
Analitzar “La sardana”, en canvi, de Joan Maragall, converteix l’activitat en un exercici completament diferent: és un text que invoca una tradició amb joia, és un poema ple de llum i color que vincula el nacionalisme a una qüestió cultural i identitària molt fonda però desvinculada del dolor. El dolor, però, és l’eix que molts dels teòrics estudien, i també és des d’on neixen molts dels poemes proposats, com la narració de la Guerra dels Segadors, “Nit de sang” de Jacint Verdaguer o la narració de l’exili a “Súnion” de Carles Riba. En el cas de “Nit de sang”, per exemple, és molt rica l’anàlisi que en fa la Fani Bordes, tot a partir del text d’Enzo Traverso, comentant el poder de la memòria històrica i com la literatura és un eix importantíssim per construir una identitat nacional.

El nacionalisme, però, no apareix a tots les anàlisis, perquè hi ha poemes on pren més força la tradició, que sovint va vinculada amb qüestions nacionals, però no sempre. És el cas del poema “El vuit de març”, de Maria Mercè Marçal, una reivindicació en vers de l’alliberament femení, una anàlisi poètic de les tradicions vinculades amb la feminitat i una intenció de destruir-les per desfer-nos de l’opressió patriarcal. Així doncs, molt alumant també ha posat per analitzar aquest poema i concentrar-se en la part més fosca de la tradició: i és que la tradició no és sempre un concepte acompanyat del sentiment de comunitat i d’identitat individual, sinó que molts cops és una llosa d’opressions convertides i dissimulades sota el nom de “tradició”. Aquest poema té encara més potència si es treballa al costat del text de Hobswan sobre les tradicions inventades, com ha fet la Mar Chavarria o en Quim Codinach.

Tot i això, és cert que un dels punts centrals de debat ha estat el nacionalisme, d’on neix, si es perjudicial o positiu per la comunitat, i com es manifesta aquest nacionalisme. Al parlar des de Catalunya, és clar, la visió és, la majoria de vegades, enfocada cap al conflicte nacional que patim els catalans, i la situació de país ocupat en la que ens trobem, que genera encara més catalanisme i manifestacions artístiques d’aquest.

En qualsevol cas, el debat és ric i divers, tocant temàtiques molt diverses però amb sentit dins de la mateixa proposta del docent, i és realment molt profitós poder fer-hi un cop d’ull per nodrir-te de tot allò que els companys han vist i que tu potser no.