Els estudiants de Literatura catalana: societat i cultura han participat recentment a un debat escrit. La intenció era la de treballar el concepte de nació, nacionalismes i tradició, comptant, per reflexionar al voltant d’aquestes idees, amb els textos del teòric Benedict Anderson (amb el seu text “Comunitats imaginades”), Eric Hobsbawm (“L’invent de la tradició”) i l’historiador Enzo Traverso, amb el text “El temps i la força”. També es podia complementar amb les lectures de Salvador Cardús (“La immigració com a lloc de memòria nacional) o Magí Sunyer (“La mitologia nacional catalana”), a més de complementar-ho amb la documentació que cada alumne consideres.

La lectura d’aquests breus articles ha calat als estudiants permetent-los’hi fer una anàlisi de diversos poemes proposats també pel docent. Poemes de la literatura catalana, la majoria escrits durant el segle XX, i d’alguna manera relacionats amb els conceptes del nacionalisme i la tradició. Entre la selecció hi brillen noms com Joan Maragall, Jacint Verdaguer, Carles Riba o Maria Mercè Marçal.

La proposta és molt interessant perquè l’anàlisi dels poemes depenent del text teòric del qual parteixi l’alumne (Hobsawm, Anderson o Traverso) i acaba d’enriquir el treball el fet que cada poema, malgrat que tots giren al voltant de la mateixa temàtica, parteixen de punts diferents. És molt potent, per exemple, l’anàlisi d'”Inscripció” de Pere Gimferrer, que parla sobre ETA i els GAL, si ho mires des de la perspectiva teòrica de Traverso i la seva teoria del dolor i el patiment per forjar el sentiment de nacionalisme. La Núria Carabasa ha fet l’anàlisi de l’obra de Gimferrer a través del text d’Anderson, i també resulta molt atractiva la seva visió, més enfocada a la religió.
Analitzar “La sardana”, en canvi, de Joan Maragall, converteix l’activitat en un exercici completament diferent: és un text que invoca una tradició amb joia, és un poema ple de llum i color que vincula el nacionalisme a una qüestió cultural i identitària molt fonda però desvinculada del dolor. El dolor, però, és l’eix que molts dels teòrics estudien, i també és des d’on neixen molts dels poemes proposats, com la narració de la Guerra dels Segadors, “Nit de sang” de Jacint Verdaguer o la narració de l’exili a “Súnion” de Carles Riba. En el cas de “Nit de sang”, per exemple, és molt rica l’anàlisi que en fa la Fani Bordes, tot a partir del text d’Enzo Traverso, comentant el poder de la memòria històrica i com la literatura és un eix importantíssim per construir una identitat nacional.

El nacionalisme, però, no apareix a tots les anàlisis, perquè hi ha poemes on pren més força la tradició, que sovint va vinculada amb qüestions nacionals, però no sempre. És el cas del poema “El vuit de març”, de Maria Mercè Marçal, una reivindicació en vers de l’alliberament femení, una anàlisi poètic de les tradicions vinculades amb la feminitat i una intenció de destruir-les per desfer-nos de l’opressió patriarcal. Així doncs, molt alumant també ha posat per analitzar aquest poema i concentrar-se en la part més fosca de la tradició: i és que la tradició no és sempre un concepte acompanyat del sentiment de comunitat i d’identitat individual, sinó que molts cops és una llosa d’opressions convertides i dissimulades sota el nom de “tradició”. Aquest poema té encara més potència si es treballa al costat del text de Hobswan sobre les tradicions inventades, com ha fet la Mar Chavarria o en Quim Codinach.

Tot i això, és cert que un dels punts centrals de debat ha estat el nacionalisme, d’on neix, si es perjudicial o positiu per la comunitat, i com es manifesta aquest nacionalisme. Al parlar des de Catalunya, és clar, la visió és, la majoria de vegades, enfocada cap al conflicte nacional que patim els catalans, i la situació de país ocupat en la que ens trobem, que genera encara més catalanisme i manifestacions artístiques d’aquest.

En qualsevol cas, el debat és ric i divers, tocant temàtiques molt diverses però amb sentit dins de la mateixa proposta del docent, i és realment molt profitós poder fer-hi un cop d’ull per nodrir-te de tot allò que els companys han vist i que tu potser no.