S´està comentant que enguany els debats de l´assignatura Literatura catalana: societat i cultura han agafat molt bon nivell. Així doncs, em disposaré a analitzar breument les intervencions per avaluar-lo, i treure´n conclusions.

La literatura pot ésser el reflex d´una societat. Se´n pot entendre el passat, comprendre el present, i intentar predir o canviar el futur. L´alumnat tenia l´opció de relacionar tres textos teòrics cabdals sobre el fenomen nacional, la memòria col·lectiva i els usos del passat mitjançant textos de Benedict Anderson, Eric Hobsbawn i Enzo Traverso, amb set poemes; Nit de Sang de Jacint Verdaguer, La creu de Joan Alcover, La sardana de Joan Maragall, L´elegia II de Carles Riba, Del Rei Jaume de Vicent Andrés Estellés, Vuit de març de Maria-Mercè Marçal i Inscripció de Pere Gimferrer. El de Carles Riba fou l´únic no interpretat.

En termes generals un  dels conceptes que ha calat més a l´alumnat és el de memòries fortes i febles de Traverso, tal com esmenta, per exemple, Fani Bordes (02-11) a través dels poemes Nit de Sang i La sardana, als quals classifica dins de la memòria forta ja que el suport públic i institucional donà suport a aquests records viscerals bèl·lics i a la tradició del ball català com a gran símbol de país.

En Pol Cervera (02-11) també fa referència a aquests dos tipus de memòria però basant-se amb el poema feminista de Maria-Mercè Marçal, que classifica com de memòria feble, ja que els feminicidis, com la cacera de bruixes de l´edat mitjana, mai han tingut l´acompanyament institucional, i a dia d’avui continuen sense tenir-lo a causa del comandament encara patriarcal, malgrat l´aparent trencament històric després de la mort del dictador Franco. El mateix senyor Cervera també anomena Nit de Sang per donar un exemple de memòria forta. Les rèpliques de l´alumnat ratifiquen aquestes apreciacions,

La mateixa rellevància ha tingut la teoria d´Anderson de comunitat imaginada. Ignacio Elpidio (02-11) relaciona el poema La creu amb una visió mitificada de la Catalunya medieval amb el concepte del politòleg . També creu que s´intenta oblidar el passat musulmà de Catalunya, apreciació que Anna Boix (02-11) contradiu, ja que sosté que a la Renaixença es percep l´època medieval cristiana com la més fructífera per a la construcció de la pàtria catalana, i que no es fa a propòsit el suposat oblit de les altres religions existents. La mateixa senyora Boix (06-11) segueix amb la brillant tesi d´Anderson que relaciona que la idea de nació dona resposta a la fatalitat, al declivi de la religió, al desemparament vital.

Fani Bordes (04-11) para esment altre cop amb la relació de memòria i poder a la seva segona intervenció , i molt encertadament ressalta la teoria de Traverso de què la memòria històrica està sotmesa a manipulacions i abusos, i posa en dubte la veracitat de la història oficial de Lasa y Zabala. Irene Boronat (02-11), ja havia titllat de blanquejament democràtic tot l´entramat de les GAL i l´operació Garzón envers membres de Terra Lliure, amb els Jocs Olímpics i les Expo de Madrid i Saragossa a l´horitzó.

Mar Chavarría (07-11) es recolza en L´invent de les tradicions de Hobsbawm per analitzar Vuit de març i La sardana, i diferenciar el que seria un costum i una tradició. Versos de la Maria Mercè Marçal mostrarien costums (deixarem les escombres/per pastura del foc,/cossis i draps de cuina), i el ball català s´etiqueta com a tradició, ja que atén a una finalitat simbòlica, que no pas pràctica. Vicent Canet (08-11) també menciona Hobsbawm, i el relaciona amb la creació de la creu del Rei Jaume I, com a símbol tradicional inventat.  Digne d´esment l´apreciació de Maria Bellmunt (08-11), de la consternació que li provoquen no els símbols de la història o la cultura d´un país, sinó el pas que va més enllà, el nacionalisme que a través de tots aquests artefactes es trasllada a esferes socials i polítiques fins a arribar al punt de donar la vida per defensar tots aquests trets ideològics.

Per arrodonir aquest breu informe de l´intens debat d´aquest grup, m´agradaria esmentar l´aportació final de l´Irene Boronat (07-11) en forma de rèplica a la Mar Chavarría (07-11), primerament sobre el trencament de costums que proposa Maria Mercè Marçal al seu poema, i com seguidament remarca els versos del final de la poetessa i els relaciona amb la teoria de l´empeltament de Salvador Cardús a La immigració com lloc de memòria nacional, on inclou la immigració no tan sols com a creixement demogràfic, sinó alhora com a desenvolupament econòmic i també identitari del país.

BIBLIOGRAFIA

• Anderson, Benedict. “Fragment”. A: Comunitats imaginades: reflexions sobre l’origen i la propagació del nacionalisme. València: Universitat de València, 2005 (p. 19-67).
• Hobsbawm, Eric. “Introducció”. A: L’invent de la tradició. Vic: Eumo Editorial, 1988 (p. 13-25).
• Traverso, Enzo. “El temps i la força”. A: Els usos del passat: història, memòria, política. València: Publicacions de la Universitat de València, 2006 (p. 55-85).